dissabte, 27 d’agost del 2011

La nostra obligació és que no passi.


Les escoles de negocis fan molt bé d’estudiar els darrers anys del Barça. 
Estudiar la feina ben feta, de qui sigui,  i aprendre’n els trets fonamentals, les virtuts, els encerts i com s’han gestionat els errors, és imprescindible per a aquelles persones que, una vegada vistos els toros de la barrera, hauràn de saltar a les arenes i constataràn que, si la lluita diària no fos una plaça de braus, és una selva. O s’assembla molt a totes dues coses.

Voldria pensar, però no em consta,  que aquest mateix estudi es faci - de manera organitzada i sistemàtica-  en els cursos de formació de persones aturades. No dubto que algún ensenyant –espero que així sigui- de motu propio utilitzi aspectes rellevants del procés de construcció, en aquest cas d’un equip, d’un col·lectiu humà, capaç d’encarar els reptes més difícils.

S’està demostrant que no n’estem aprenent encara d’aquests darrers anys de canvi d’era, econòmica i social. Reblo que dic “canvi d’era” i no “crisi” perquè, tot i que etimològicament crisi significa canvi, actualment se li dona un sentit de transitorietat impropi, talment com si es tractés d’una de les típiques crisis cícliques de creixement.
Que encara hi ha molta gent que creu –o vol creure- que “quan això s’acabi” tot tornarà a ser com abans. N’acabem de tenir un exemple ben clar: diputats i prohoms socialistes en contra del pacte del seu propi partit amb els “populars” per a fixar, constitucionalment, un límit a l’endeutament.

Que no hem generat prou riquesa per a finançar totalment l’actual estat de benestar, que determinada part del dit estat de benestar no ens l’hem guanyada, si no que l’hem tinguda simplement fent ús d’un endeutament que havia de ser “etern” –el venciment d’un deute s’havia de finançar emetent més deute- és evident. S’ha evidenciat prou, per bé que encara hi hagi qui, –com aquests diputats i prohoms socialistes- vulguin fer veure, o el que fora pitjor, ignorin, que no es pot viure en una realitat ja inexistent. 

I curiosament, no es tracta de dir simplement “no es pot estirar el braç més que la màniga”, si no simplement, “es podrà estirar més el braç que la màniga fins aquí”. I això ho troben malament.

Referit a determinades actituts irracionals, al tot s’hi val, fins l’agressió, el senyor Pep Guardiola va opinar, prou seriosament, que si se seguia per segons quins camins “un dia prendrem mal”.
Ahir, a la roda de premsa després del partit, va dir “Un equip triga molt a fer-se i un instant a caure. La meva obligació és que no passi.”

Seguim fent com si fossim “els reis del mambo”, actuant de nou rics quan fa quaranta anys tots érem pobres, i certament, un dia prendrem mal.
Fa anys, quan els meus pares, assalariats, parlaven de “la seva fàbrica”, tothom ho trobava normal. 
Quan en ocasions, jo, assalariat, he parlat “del meu banc”, molts se n’han enfotut.

“Un equip triga molt a fer-se i un instant a caure. La meva obligació és que no passi.”
Canviem la paraula “equip” per empresa, per societat, per país. La nostra obligació és que no passi.


8 comentaris:

Marta ha dit...

Pere, estic totalment d'acord amb la teva opinió.Crec també que els que pensen que després de la crisi les aigues tornaran al seu llit, van molt errats. Quan ens vam trobar amb la crisi, els governs van dir que el sistema de capitalisme havia de canviar, no veig que n'hi hagin gaires indicis!

esparver ha dit...

El més trist és que segurament molt pocs ho han entès...

Pere de can Peret ha dit...

Talment poses el dit a la nafra. Quina implicació tinc jo en coses que m’afecten. Potser ens cal també una mica d’autocrítica i no tot ens ho han de solucionar els altres. Sobre l’endeutament això em supera una mica, però és evident que alguna cosa ha fallat quan l’engranatge del diner no va fer veure a gent amb recursos precaris que no podien accedir a un crèdit o be que institucions amb la seva gestió, portaven “el carro pel pedregar”. En fi, és evident que la cosa té de canviar.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Marta, avui per avui no hi ha alternativa al sistema capitalista. Almenys així ho crec jo. Altra cosa és com s'hagi de regular per a evitar-ne els excessos i males pràctiques. Alguns han dit -a qui els ha volgut escoltar- que aquesta és una situació derivada principalment de la manca d'ètica en la praxis econòmica i no cap esgotament del sistema.
Això és el que jo crec.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Em sembla que també n'hi ha, Esparver, que, entenent-ho, no ho volen entendre.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Pere, sobre el que dius que això de l'endeutament et supera, no ho creguis. No hi ha tanta diferència -ben poca n'hi ha- entre la macroeconomia i l'economia familiar.
Fixa't que jo he fet servir la dita popular "estirar més el braç que la màniga". I també hi podríem afegir "qui té el cul llogat no seu on vol".
O sia, qui deu calers està en mans del qui els hi presta: vet aquí la qüestió de l'endeutament.

Gatsaule ha dit...

Però el pitjor de tot, penso, és que els responsables màxims se'n surtin sense màcula, estenent la idea de que no passa res, que ningú és responsable de res,....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, quan es parla de responsabilitats d'aquesta situació, i cal fer-ho acuradament, prenc per exemple aquells boscos deixats, amb milers de pins tombats per la ventada que no es van retirar, amb sotabosc brut i sec i amb urbanitzacions properes.
Quan crema hi ha, indubtablement, un primer responsable. Però no és l'únic, ni de lluny.
En efecte, és molt perillosa la idea que ningú és responsable de res, tant, que ens ha portat a l'actual situació.