diumenge, 11 de setembre de 2011

Diades de la Diada

Des d’aquella Diada del 1976…(refot, fa més de trenta anys d’allò!), la mestressa i jo hem fet tot tipus de diades, des de les d’anar a passejar, afegir-nos a alguna manifestació, simplement aprofitar la festa per a anar-nos-en fora amb la quitxalla, passejar el vespre pel Fossar de les Moreres i un etcètera molt llarg.
A la del 76 encara ens feia basarda anar-hi amb la nena, de manera que ella es va quedar amb la nena i vaig anar-hi jo. Després vaig veure pares amb criatures i en parlar amb un que diua el seu petit a coll com Sant Cristòfol, em va dir “estic tranquil, els grisos no apereixeràn, que diuen que som mig milió o més, però tampoc bado, sap?”.
Després, llevat de l’any del cop d’estat de Tejero i companyia i potser el següent, cada vegada més, la Diada ha estat la festa reivindicativa que ha de ser.

Ens podem esplaiar. I després les urnes, que han dit el que han dit, a l’octubre diràn el que diràn.

De manera que avui l’he celebrada com m’ha demanat el cos: quedar-me a l’acte del matí al barri de casa, sentint la pública lectura del manifest de l’Òmnium i d’un parell de poemes, afegint-me a  l’ofrena floral del meu centre excursionista al monument en memòria del setge de 1714, com altres entitats han fet,  cantant “Els Segadors”, ballant sardanes i veient com s’enfilàven els castellers. 
Per cert, que el barcelonins conèixen bé on és el monument al Conseller en Cap Casanovas i el Fossar de les Moreres. Però no tants saben que al Poble Sec hi ha la Plaça del Setge de 1714, amb un monument –no massa afortunat pel meu gust- que fa memòria dels lluitadors d’aquella batalla i de la població barcelonina que tant la va patir.

Anant com van les coses, la meva celebració de la Diada m’ha estat ben satisfactòria. 
M’he posat les espardenyes de dansaire, com les que tenia quan de jovenent formava part de la colla, el “Pomell de Joventut”, que tant i tant bé havíem arribat a ballar (sempre ens discutíem el primer lloc als concursos amb la colla infantil també de “Les Violetes del Bosc”, i de tant en tant amb la “Mirant al Cel”).
No m’he posat la barretina i la faixa per aquest cony de xafogor que fa. Però l’any que vé ja en parlarem. Mira, m’han fet enveja els castellers amb les seves faixes.

Vistes les alternatives que ens ofereix la modernitat progre, em plau i plaurà d’allò més que, a més de ser un Xiruquero-kumbaià, pugui ser reconegut amb tota claredat com el que ells menystenen: un bon barretinaire.

Ep, ara fent punteig a peu pla, però fent l’aire quan toca. Voleu ballar?



2 comentaris:

Marta ha dit...

Pere, una bona Diada!. Ja t'hauria vingut a fer companyia, l'any que ve, quedem ok? Però amb espardenyes eh!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Oi tant Marta, i les espardenyes de set vetes!