diumenge, 1 de gener del 2012

El Cul de la Portadora


A la llunyania, emergint per darrera la serra del seu nom, el Cul de la Portadora.
Quan erem  a dalt, en Jaume ens va fer notar que a les seves comarques gironines d’orígen en diuen semal.
Certament, tot i que la paraula coneguda meva, la d’aquestes comarques, és portadora, el mot semal no em va resultar pas estrany. Perquè, de fet, dels pals per a transportar la portadora en dèiem, també nosaltres, semalers.
Més: quan un xicot estava ben equipat d’entrecuix, es deia que tenia un bon semaler.


Dijous vam ser al Cul de la Portadora. Nom més gràfic no podia pas haver trobat la gent del país per a anomenar aquesta muntanya, que vista lluny, sembla tanmateix això, el cul d’una portadora cap per avall.
Quan, aquell dia, a la taula de dinar, vaig anomenar el Cul de la Portadora, s’em va fer estrany que alguns dels companys, vells excursionistes, no hi haguéssin estat. Els altres no ho era d’estrany, però ells, si. I van fer cara d'haver sentit un acudit. De manera que els vaig dir: “què us sembla el dijous 29 per anar-hi? Prou estarem tips d’estar asseguts per Festes i ens anirà bé d’estirar les cames…?

I tanmateix el dijous vint-i-nou, hi vam anar.

La Serra de Cul de la Portadora, per ella mateixa, es mereix una caminada. Però, a més, la visió que de Montserrat ofereix el cim del Cul, del cantó del monestir, és única. De fet, el Cul de la Portadora està orientat a la canal del monestir i, doncs, per on puja l'aeri.
Terres on, a més, s'abracen, pel nord el Baix Llobregat i pel sud el Bages.

Vam sortir de Monistrol, pel camí ral de Vacarisses, fins a les restes de  l'Hostal de la Creu, on, per cert, queden unes admirables, per ben fetes i resistents, voltes de pedra de l'hostal. 
D'alli vam deixar el camí ral per a prendre el de la carena, que ens va portar a peu del corriol que puja dalt del cim.
Em sap greu, però no recordava que el corriol de pujada fos tant dret i de mala petja, com curt. Massa anys feia que no hi havia pujat, i aleshores tant me fotia que un corriol fos dret o no. Però ara qui no té un all té una ceba, i tant la pujada del corriol com la baixada van ser un mal pas per a aquells companys a qui  peus o genolls flaquegen o rondinen, posant en perill llur equilibri. Però tot va anar bé, sense cap incidència. 

És impressionant des d'allí, la visió de Montserrat.
La senyera es mantenia ben estesa pel vent de Gregal, fred, que feia que de mitja muntanya amunt es veiés ben clar, però que no se'n sortia d'escombrar la boira arrapada ran de riu.
Per això l'estada al cim va ser breu, tot i que jo m'hi hagués tat més estona, a cantar-li el Virolai a la Moreneta i alguna cançó xiruquera, però era comprensible el neguit dels companys. 
Així que, a més de les fotografies que aquell paisatge exigeix imperiosament, escriure unes notes al llibre de piades que els excursionistes Monistrolencs tenen a la capelleta de la Verge i baixar al petit coll  per, arrecerats, fer la poma.

I avall, companys, avall.
Mentre pensava en el Pep, i com hagués fruït avui. Tant de bo es recuperi el millor possible des d'aquella seva serenitat que tant li admiro i envejo. Saps Pep? estem caminant junts, i no és temps que flairin els romanins però igualment ens freguen les cames en baixar i em ve al cap com, a cada sortida, tu te n'emportes uns branquillons, o potser de ginesta o de farigola, per a la teva dona...

El Cul de la Portadora ja tornava a quedar a la llunyania.

S'escolava entre les mans del temps la darrera excursió del 2011, temps per a qui hem teixit límits a la nostra mida, tant falsos com els límits físics que en diem fronteres, però, tots dos, tant i tant presents.
I a taula vam alçar els gots -ben plens- en un brindis tant recorrent com sincer: bon any!

Que el 2012 permeti la continuació del ressò amatent de les nostres passes per aquest País del nostre amor.

Mentre els pessebres a muntanya il·luminen cims i valls, i avancen reis i pastors als pessebres de casa, obro avui, dia 1, el meu bloc de motxilla de 2012, amb les mateixes paraules amb que vaig obrir el del 2010:


Les petjades que deixi al meu pas 
les voldria petjades fondes, 
per a sentir la terra, amatent.

Les petjades que deixi al meu pas 
les voldria petjades fràgils,
per a no resistir la primera pluja
o la primera alenada del vent.

Que així sigui.

14 comentaris:

Albert ha dit...

que així sigui...
i que el 2012 sigui millor que els anteriors..
una abraçada

Marta ha dit...

Els asidus ja esperàvem les teves petjades. Jo també desitjo que el 2012 ens acompanyi millor per aquests camins. Una abraçada Pere!

Salvador ha dit...

Ja fa molts i molts anys, potser més de 40, vaig tenir ocasió de pujar al Cul de la portadora. A mi no se m'ha fet estrany el nom doncs el coneixia perfectament i sempre m'havia fet gràcia aquest particular nom donat a aquest turó situat al davant mateix de Montserrat. El que no recordo és que fos tant costerut, però és clar, quan hi vaig pujar deuria tenir uns vint-i-tants... Ai las... i ara als 70 i repicó segur que em constaria una mica més. Hauré de provar-ho. Feliç Any Nou, ple de bones caminades...!!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tant de bo que el 2012 sigui millor que els anteriors, Albert. Tant de bo.
Si més no, que puguem seguir comptant amb aquestes macro mirades a la intimitat de la naturalesa que ens ofereixes.
Una abraçada igualment.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ets molt amable, Marta. Gràcies. Gran és el misteri d'allò que ens pot interpel·lar a qualsevol revolt del camí. I l'inici d'un nou any no deixa de ser un revolt que hem d'encarar.
Si Déu vol, seguirem caminant.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Salvador, és que tens raó: el camí no ho és pas de costerut. I ample que és, doncs, suposo que per a permetre l'accés de camions de bombers, està eixamplat.
Altra cosa és el corriol per arribar a dalt, que només ens n'adonem quan ja no tenim manera de treure el rovell de les nostres frontisses o de millorar el nostre buf. Bon any, noi.

Gatsaule ha dit...

Ben retornat al món públic, Xiruquero, ja se't trobava a faltar!

A aquesta muntanya no m'hi havia fixat mai, però m'0ha fet gràcia la praula, perquè al Berguedà tothom sap què és tenir un bon Semaler!!

Espero que hagis passat bones festes, ara ens tocarà gaudir o patir el 2012!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Gatsaule. Tant de bo que tu també hagis tingut bones Festes, i que poguessis equipar la via "Any 2012", un 6a molt fotut em temo. Pedra!!
(...i, ànims per tots!).

xep (esteve) ha dit...

hi ha ressenyes d´escalada de la serra del cul de portadora? ( per cert molt bo el nom...)

Pere ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola xep,
ho ignoro, jo no recordo haver-hi vist escalar ningú. Però en Gatsaule, el comentarista anterior, és un mestre, segur que alguna cosa te'n sabrà dir en un sentit o altre.
http://muntanyenc.blogspot.com.es/

Gatsaule ha dit...

Si que hi ha algunes vies, totes menors per la poca qualitat de la roca. A la darrera guia dels germans masó n'hi trobaràs alguna.

Anònim ha dit...

Bones! us he descobert per casualitat. I m'ha agradat molt aquesta nova visió de "portadora"! Imaginativa d'envers ple! Però penso que aquest topònim li ve referit més pel tipus de ona portadora que referenciava des del seu cim... Ara fent memoria, creec que em van referir els avis, que va ser enclau de transmisions en moments d'inestavilitat. En tot cas, encantada de llegir-te.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Anònima pel comentari i la informació. Si ho van dir els avis prou devia ser així, i res tindria d'estrany en un lloc tant encimbellat.