diumenge, 8 de gener de 2012

Luciano

Avui el Bibliogoigs publica uns gozos a San Luciano, la festa del qual se celebra avui, tot i que un santoral catòlic que he consultat pel Google posa la seva festa ahir. Tant se val.
I m’ha vingut una llambregada del passat. De la meva infància. Ara que hi penso només he conegut un Luciano, fins i tot comptant-hi el nom català, Llucià. Si, que es digués Luciano només l’he conegut a ell.


El Luciano i la seva família vivien al “Corraló” que nosaltres en dèiem, on havíem passat hores i hores jugant a bales. La terra del corraló era molt bona per a netejar la pinsona, la bala metàl·lica amb la que cadascú feia la tirada contra les altres bales, que eren de fang. Fregant-la bé amb la terra, la pinsona quedava lluenta, molt lluenta, i feia goig.
El corraló era una entrada al pati del que havia estat abans una gran pairalia i posteriorment va ser dividida en departaments modestos –com modestes eren les nostres cases dels voltants- que van ser ocupats per varies famílies de l’immigració dels anys trenta al cinquanta. Fins i tot, des del final de la guerra i fins a començaments dels cinquanta, en una de les plantes va haver-hi un petit destacament de soldats.


El Luciano era el germà gran del Miguelín. Miguelíiiiiin el cridava sa mare. El Miguelín era un pèl més gran que nosaltres i jugava poc amb nosaltres, que ja li resultàvem petits. I el Luciano era el germà gran, aquell germà que sempre és una assegurança de protecció per al germà petit.
Eren murcians, em sembla. De per allà a baix, segur. Si, jo diria que eren murcians.


Un dia se’n van anar del corraló. I com sempre, l’ombra de l’oblit va estendre les seves ales. Potser l’havíem  anomenat en alguna d’aquestes rares –per escadusseres- i breus converses amb algun amic de la infància? Potser si. Però ara, mercès al Bibliogoigs, m’ha semblat com si retornés el record original.


Ja essent jo gran, en una ocasió el meu pare, home molt poc donat a recordar passats –com tants dels que van viure la guerra en primera persona- em va dir que allí, al corraló , hi va viure un temps un oncle-avi meu, home poc amant de feines i obligacions, amb la seva dona, per una temporada.


Però vaja, tot això…
de fet, com diu la cançó del Patxi Andión, “a quien, a quien le importarà?…”


Tot i així, m’ha agradat recordar en Luciano. Que si no fos viu, Déu tingui a la Glòria.

4 comentaris:

Albert ha dit...

Tots tenim records d'infantesa, i molts lligats a gent a qui hem perdut el rastre, coses de la vida, però de tant en tant, ens torna a la memòria gent i moments que formen part de nosaltres... i es bonic.
Una abraçada

esparver ha dit...

Les pairalies partides i repartides, fins i tot amb habitacions dintre de l'altre habitatge sempre m'han intrigat: quina història d'herències, vendes de misèria i d'altres històries estranyes han portat aquests casalots a l'estat de blocs de pisos horitzontals?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

A vegades, Albert, el record sembla que truqui insistentment al cervell quan una circumstància no esperada el desvetlla. Misteris de la vida.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Em sembla Esparver que apuntes prou bé les respostes en la mateixa pregunta. Poques batalles son tant cruels i aferrissades com les que es lliuren per les herències, oimés tractant-se de parents.