divendres, 16 de març de 2012

Amb els meus companys



El gest de carregar-te la motxilla. Que és gairebé buida.
Però, on aniries tu sense motxilla?
També el gest de repassar-te els cordons de les botes.
La felicitat indissimulada que t’he vist al rostre en fer una ullada a l’entorn.
A l’entorn per on ara caminaràs.
Això és el que val.
Company.
(els que vam tenir la sort d’estudiar una mica de llatí sabem que company ve de cum panem , “amb qui compartim el pa”).
Encara tens el cos xacrat, que allò ha estat molt seriós. Molt. I hi hauràs de conviure.


A les sortides que fèiem fins fa poc ja no hi tens cabuda. No li tenies ja abans del mal tràngol.
Tampoc n’hi tenia aquella altra nostra companya, ni l’altra, ni cap dels que avui hem fet aquesta excursió, llevat de mi. Segons tu. I segons ha dit l’altre company: “però tu encara hi podries anar, que ets més jove.”
M’he limitat a arronsar-me d’espatlles. I a cridar-vos l’atenció sobre el verd lluminós d’aquell gran pi pinyer (la dona em diu que sempre ho faig quan vull fugir d’estudi).
Cert que jo també bufo, però hi podria anar. Al menys encara.
Però els darrers anys que han passat han portat nous jubilats a la colla de veterans. Bona gent, crec que si, però d’un altre tarannà. No son excursionistes. Van a caminar. Adoren l’ídol esport. I son incapaços d’afluixar per no deixar uns altres aculats al darrera. No entenen que esmercis un parell de minuts o tres a fer una fotografia amb cura.
Què te n’hauria d’explicar jo que ja no ho sabessis?
Jo, amb ells, no hi vull anar.


Quan el camí s’ha tornat pedregós i amb el sauló, tu també t’has fixat amb quina precaució feia la baixada aquella altra companya nostra. I acostant-me un branquilló al nas has volgut que corroborés que aquell romaní no feia olor: una manera com qualsevol altra de no donar-li pressa a ella. Que anem plegats.
Jo, amb vosaltres, hi vull seguir anant. On es pugui anar.


Vosaltres no ho sabeu perquè no entreu en això de l’internet, però diu l’encapçalament del meu bloc: “Camins amb mi, en el temps de veure les muntanyes des de baix i el mar des de dalt. Sempre, per damunt de tot, la Llibertat”. 
Fer les coses a la nostra manera és un acte de llibertat. 


Per seguir caminant plegats, en la mida del possible, he preparat aquesta excursió. I us ha plagut. I t’has sentit bé i en tornar al cotxe has trucat a la dona per a dir-li. Doncs en farem d’altres, si Déu vol.
I tant!.


Tant és on he anat aquest dijous.


Hi he anat amb els meus companys.




4 comentaris:

Marta ha dit...

Fantàstic Pere. T'entenc perfectament.

Salvador ha dit...

A mi també em sembla entendre't i em sembla també endevinar una certa crítica envers aquells caminadors, més que muntanyencs, que avui en dia proliferen, i que sembla que més que anar a gaudir de la natura van a fer récords...
T'entenc, i a mi també m'agrada badar i fer fotos maques, i no et dic res si vaig amb la meva dona que s'atura a cada moment a collir flors o maduixes... No arribem mai més al destí, però gaudim de la natura i de l'espectacle.
També parles d'algun company que ha sofert alguna maltempsada m'imagino...
Una abraçada d'un altre antic xiruquero

Gatsaule ha dit...

T'entenc molt bé, però tinguem present que no tots els que corren són de la mateixa fusta.., que tendim a ficar a tothom en un mateix sac!

Pere de can Peret ha dit...

Soc de la teva opinió, l’important per al grup i també per a un mateix és el “saber estar”.