diumenge, 22 d’abril del 2012

Pels "Sots Feréstecs"

Em va impressionar. 


És la derrota, el procés final de degradació. Amb les ferides que s'obren a la llum, al sol, a les boires, també als colors d'aquests dies de primavera esclatant.
Sant Pau de Montmany és l'equilibri precari d'uns murs lluitant contra el vertigen que els crida contra terra.
Un equilibri precari que, oh meravella, fa més de cent anys que dura. Vet aquí que Raimon Casellas, a la seva obra Els Sots Feréstecs, del 1901, ja diu: "...aquella església rònega i fosca tant plena d'esquerdes que la humitat se ficava per tot arreu..." Com ens ho recorda un petit cartell, a prop de l'església, que sembla que forma part d'una ruta literària pels espais de Montmany, els Sots Feréstecs de Casellas.

Em pregunto, si tècnicament fos possible sense assumir massa riscos, si no fora millor retirar alguns elements d'interès, com ara la part de porta del segle XVI (o XVII?) per a dur-los a un museu i acabar d'una per totes la centenària agonia, amb un enderroc controlat. És clar que amb totes aquestes coses sempre hi ha qüestions diverses, propietat, qui es fa càrrec de les despeses...


Amb els quatre companys, dijous,  hi vam arribar venint del santuari de Puiggraciós i fent una passejada circular que ens hi va retornar.
Va ser un matí de primavera excepcional, per la llum, les estones de sol, l'anar i venir dels núvols que anaven estenent la pròpia ombra damunt els camps, les muntanyes, el Cingles de Bertí, talment com s'estén un llençol.
El camí, amable, obligava a badar. És que no quedava cap més remei que badar. 
Els que havien estat camps de conreu, ara abandonats, ens van alliçonar de com el bosc va reprenent les seves antigues possessions. A la Rovira, la vegetació amaga, en un exercici de caritat, les poques restes, quatre murs, de la casa, mentre l'era encara se'n surt de mostrar-nos el seu enrajolat.  
Havíem passat abans pel mas de l'Ullar, a redós del qual semblen haver-hi instal·lat un petit cementiri de cotxes, tot i que jo em vaig estimar més de prendre una imatge més bucòlica, que, naturalment, també hi era. Qüestió de tria.
En retornar al santuari de Puiggraciós, amb el goig que fa, després d'haver vist les runes de Sant Pau, el cor s'eixampla.
I més encara, pel meu gust, en veure la imatge gòtica de la mare de Déu de Puiggraciós, d'una gran bellesa i humanitat. És una Marededéu tendra, que representa una mare, no una reina, per bé que amb la tranquil·litat de l'església i la seva bona sonoritat, li cantéssim -mireu que n'és de bonica la música- el "Salve Regina".
Moltes coses més em venen al cap de l'excursió de dijous, però per a aquest bloc de motxilla potser ja n'hi ha prou. Però no m'estic de prendre nota del web de la comunitat benedictina de Puiggraciós que també acull a la seva hostatgeria aquells que hi vulguin passar uns dies de gran i reflexiva tranquil·litat.

6 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Ja suposo que no et servirà de res, però a mi també se'm trenca el cor cada cop que veig alguna ermita a punt d'ensorrar-se o alguna casa de pagès abandonada i a punt de caure, o a terra. Sempre penso en l'esforç que van fer a la seva època....

esparver ha dit...

M'encanta aquesta passejada, sobretot cap a finals de tardor.
Tirar l'ermita a terra, o arreglar-la, li faria perdre l'aire fantasmagòric que hi trobo, sentimental que és un...

Pere de can Peret ha dit...

Sap greu quan un es troba amb una esglesiola o una edificació que en el seu moment va ser punt d’encontre i queda amb aquest estat. Deu nido! l’argument de la novel•la...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Saps Gatsaule?, a vegades penso que aquests llocs abandonats son els centres on es genera el silenci, on es pot percebre aquest amb més intensitat, semblantment a com percebem la olor com més ens acostem, per exemple, la farigola al nas.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs haurem de tornar-hi a la tardor, Esparver.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si Pere, l'argument no és precisament per aixecar els ànims!