divendres, 18 de maig de 2012

Lleva'm l'àncora!



Jo sóc feta, mariner, 
per solcar totes les aigües.
amb deler de mar obert, 
amb les gavines per companyes.

Tant se val si s’encongeix 
el meu cor en maltempsades.
Jo sóc feta, mariner, 
per solcar totes les aigües.

Prou el buc m’has ben guarit,
prou que en mi t’has esmerçat,
I prou bé  te n’has sortit
d’esmorteir-me  aquelles nafres.

Però avui, mariner, 
em sembla lluny la bocana,
d’aquest port on em vas dur
per un temps a fer-hi estada.

I em sembla que creixen els murs,
I els molls guanyen alçada,
I a la calma d’aquest port 
ja m’hi sento empresonada.



Tes paraules bé entenc, 
Ai amiga, vella barca,
I has de saber que jo també,
De mar obert tinc enyorança.

Que tots els ports son de lloguer,
que el recer també es paga
amb brins d’estranyament
I amb esquinços de recança.

També a mi m’agradaria,
ben aviat llevar-te l’ancora,
I proa al blau de tots els blaus,
deixar enrere la bocana.

Ben aviat a mar obert
tornarem tu i jo, companya,
sortirem amb el garbí
posant proa a tramuntana.



I jo et prometo mariner,
tot el mon des de ta barca,
I el cruixir esmorteiré,
quan arribi la mar alta.

Perquè triguis a sentir
la nova crida del recer,
d’un altre port, d’una altra calma,
d’un altre espai de lloguer.

Mariner, no esperis més,
mariner, lleva’m l’àncora!


Xiruquero-Kumbaià,
maig de 2012


2 comentaris:

joan antoni ha dit...

Vés en compte, mariner, de dur-la a aigües massa braves, que encara que el buc estigui guarit de nafres, mai la fusta té el tremp de la fibra originària.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vigilaré, Joan Antoni, vigilaré. I és que tampoc el patró té el mateix tremp.