Lleva'm l'àncora!

Jo sóc feta, mariner, 

per solcar totes les aigües.

amb deler de mar obert, 

amb les gavines per companyes.

Tant se val si s’encongeix 

el meu cor en maltempsades.

Jo sóc feta, mariner, 

per solcar totes les aigües.

Prou el buc m’has ben guarit,

prou que en mi t’has esmerçat,

I prou bé  te n’has sortit

d’esmorteir-me  aquelles nafres.

Però avui, mariner, 

em sembla lluny la bocana,

d’aquest port on em vas dur

per un temps a fer-hi estada.

I em sembla que creixen els murs,

I els molls guanyen alçada,

I a la calma d’aquest port 

ja m’hi sento empresonada.

Tes paraules bé entenc, 

Ai amiga, vella barca,

I has de saber que jo també,

De mar obert tinc enyorança.

Que tots els ports son de lloguer,

que el recer també es paga

amb brins d’estranyament

I amb esquinços de recança.

També a mi m’agradaria,

ben aviat llevar-te l’ancora,

I proa al blau de tots els blaus,

deixar enrere la bocana.

Ben aviat a mar obert

tornarem tu i jo, companya,

sortirem amb el garbí

posant proa a tramuntana.

I jo et prometo mariner,

tot el mon des de ta barca,

I el cruixir esmorteiré,

quan arribi la mar alta.

Perquè triguis a sentir

la nova crida del recer,

d’un altre port, d’una altra calma,

d’un altre espai de lloguer.

Mariner, no esperis més,

mariner, lleva’m l’àncora!

Xiruquero-Kumbaià,

maig de 2012