Intent en va (Balenyà)

De divendres ençà que lluito per a dir al meu bloc de motxilla l’excursió de dijous passat.
Poques vegada em passa. Però quan passa, la lluita amb el paper és inútil, no en sortirà res.
Pretenc dir una cosa i d’altres van empenyent-se per a posar-se al davant. Totes em venen al cap massa alhora i se m’empatollen al pap. 
El que voldria dir queda substituït pel que escric.
I el que escric no m’agrada.
Les sensacions, les imatges, els conceptes, les contradiccions, m’imposen un ritme desordenat, anàrquic, que no em permet un discurs acceptable per a mi mateix.
Mala peça al teler pels que creiem que, a voltes, una paraula val mil imatges. I no estem gens segurs que gaire sovint una imatge valgui mil paraules.


Però no puc deixar el bloc de motxilla sense el record d’aquella excursió. Així doncs, accepto aquesta limitació, tot esperant que com les altres vegades sigui puntual, i miraré, entre paraules i imatges de fer-ne un petit discurs que, qui sap, quan en endavant ho remiri, desperti les sensacions i apaivagui aquesta impotència.

El turó del castell de Tona, des del sud, m’apar com un vaixell proa a llevant, i l’església del castell talment el pont de comandament.

Un racó d’aquest país aimat, bell, ordenat, de qui em sento deutor. Al fons, confonent-se amb el cel, alça la testa, ferma, el Tagamanent.
(per què?, per què em ve al cap l'adagio de la setena de Brückner?)


Vet aquí Sant Miquel de Vilageriu.

Conservar un monument és molt més que això: és permetre'ns el reconeixement en nosaltres  mateixos de la saba d'aquelles vides. És honorar les arrels.

Ombra boscana, tant agraida quan el sol cau a plom i el cami esdevé en la seva naturalesa de permanent interrogant.

I el santuari de La Mare de Déu de l’Ajuda, amb el comunidor a primer terme.


Vam sortir de l’estació de Balenyà, cap a Sant Miquel de Vilageriu, després cap al santuari de La Mare de Déu de l’Ajuda i vam acabar a l’estació dels Hostalets de Balenyà.