Avui tinc esperança en Catalunya

O ara, o mai. Son paraules del President a la sessió d’ahir del Parlament: “O ara o mai. Doncs ara, perquè el mai no ens el podem permetre.”

Tinc la impressió que, finalment, els catalans hem decidit posar-nos en marxa. Més enllà del desig que així sigui, tinc la impressió que és així. I dic impressió, només impressió, perquè allò que realment vol la gent és gairebé impossible de saber, malgrat tota mena d’enquestes i prospeccions que son fetes a base de preguntes tendents a condicionar les respostes.

Ahir es va encetar un camí difícil. Però el camí correcte. Amb serenitat, si. Però amb fermesa. El camí del ser. El cami de l’existir.

Perquè és en les dificultats, i no en el “tot s’hi val”, que un poble avança. 

I crec que aquesta vegada  és cert allò que algú va dir-li no fa gaire al President: “…sàpiga Vostè, que té un poble al darrera.”  Torno a afegir-hi jo, tant de bò!

Vindràn atacs –no trigaràn gens- de tot mena. Escamparàn contra persones i institucions nostres tota mena de brutícia per a debilitar-nos, precisament per part dels qui menys autoritat moral tenen. Menysteniments i amenaces. I els primers atacs a la línia de flotació vindràn amb ànim de dividir-nos. Però ja ho sabem i hem d’evitar d’entrar en cap provocació. Ens cal la unitat.

No és hora de retrets. Alguns, amb la seva tebiesa, altres amb la seva obcecació, ahir no van estar a l’alçada de la seva responsabilitat. Però no és hora de retrets. Finalment, el Parlament de Catalunya va aprovar posar-nos en marxa. I això és el que compta.

Trobarem tota mena de maltempsades i el torb serà difícil de resistir. Però sabem on és la carena. Avui tinc esperança en nosaltres mateixos. Avui tinc esperança en Catalunya.