A la platja de Santa Llúcia

Mentre la mestressa es banyava jo em mirava la platja de punta a punta. Pensava que, més enllà del temps que no agafo els pinzells, no sabria sortir-m'en de captar aquells colors.

Aquell tros de costa, la platja de Santa Llúcia, al Perelló, té l'encant de la naturalitat, de l'absència de transformacions barroeres que tants llocs de costa han malmès.

Caldria, pensava, barreges curoses i pinzellada decidida, sense dubtes, que diguessin d'aquella aspror feta bellesa de les roques, de les algues arran de sorra, de la llum omnipresent tenyida de la melangia del capvespre. I de la relativa solitud, que té el gaudi d'unes quantes persones que hi som, només com a contrapunt.

A casa no me n'he pogut estar -segueix la mandra de prendre els pinzells- de jugar una mica amb el "Photoshop", amb aquest resultat decebedor que prova, a més, que no domino aquesta eina informàtica. Decebedor perquè de cap manera era el que jo "veia" allí assegut.

Les lloses de roca, vermellosa i de fàcil erosió per la constància de les onades, pren formes que el caprici per definició no s'en sortiria d'obtenir. Lloses que son sota els meus peus, també, quan entro a l'aigua amb espardenyes, seguint l'enraonat consell de la mestressa.

En minvar la llum vénen els primers pescadors que aguanten  les canyes, sense cap dificultat, als forats de les llenques de roca, mentre els acompanyants preparen a les taules de fusta de sota els pins, el sopar que porten a les neveres de ma.

Just per darrera la platja els senyals vermells i blancs indiquen un pas de sender de gran recorregut. En efecte, és l'assenyalat com a 92 Mediterrani.

El Morro de Gos un petit istme,  tanca la part més ponentina de la platja.

En tornar, menjarem alguna cosa al poble, al Perelló.