divendres, 17 d’agost del 2012

Un polsim d’èpica.


Si estiguéssim en una altra època, en demanaria. Ni que fos tant sols un polsim. 

I és  que el  trobo a faltar molt sovint en els relats d’excursions, especialment en aquelles que son per llocs que només fa un segle o menys, eren absolutament desconeguts o coneguts només per contrabandistes, pastors i bandolers.

Diu l’autor d’aquesta definició de l’èpica, que modernament es narren en prosa. Depèn del que es consideri modernitat, perquè “Canigó” és un poema èpic i en vers. Però com a idea del concepte ja serveix. A més, els relats d’excursions  son sempre en prosa.

Podria ser que els excursionistes tinguéssim avui més inclinació per la lírica (si de cas tampoc ens hi abonem gaire), o potser unes pinzellades èpiques s’obvien per trobar-se rònegues, tal vegada per un excés de modèstia mal entesa?
Quantes vegades hem vist –i hem fet- alçar els braços al cel en trobar-nos, finalment, dalt d’aquell cim, o en retrobar la fita segura enmig de la boira?. No son èpics aquells moments?. Tal vegada una fotografia en donarà testimoni. Però no el text.

L’esgotament dels muscles, aquell cansament que ens fa tant feliços de sentir quan, acabada l’excursió, ens asseiem i remenem la motxilla sense, probablement, cercar res en concret. O en treure’ns les botes. Aquest esforç no mereix un  polsim d’èpica en explicar-lo?
Aquell “estic fet pols”, dit amb un somriure feliç als llavis, no és èpic?. O potser, essent-ho, no és transmissible al discurs?

Hi ha la mentalitat prou estesa, que allò “important” és el que s’ha fet, el que s’ha assolit. Més, com més senyeres siguin les fites. El que hagi costat, sobretot si ha costat molt, es redueix a una mena de debilitat que val més amagar o simplement obviar. 

Les persones en general som un cúmul, un garbuix de sentiments. I els excursionistes, naturalment, també. I l’èpica és una eina tant útil com qualsevol altra per a explicar, per a compartir excursions.

Ho demanaria. Demanaria un polsim d’èpica si estiguéssim en altre temps. 
Però no hi som.

4 comentaris:

esparver ha dit...

L'èpica només té prestigi a l'esport. I és injuriada per la progressia ben pensant que no entén l'esport ni l'èpica.
Potser m'embranco, però quan vam perdre l'essència de l'esport i el vam convertir en competició, vam perdre el sentit de l'èpica.

De tota manera m'apunto el teu suggeriment per a la propera excursió.

JERKOUT ha dit...

totalment d'acord. Segurament no hem sabut xopar.nos de les gestes del segle passat. Poguer no som massa llegits,o com bé diu Esparver, els números (classificacions, records) han guanyat a la lírica. I és que és molt més senzill automesurar.se i comparar.se amb els demés a través d'una competició (reflexe de la societat) que no pas buscant una gesta heroica en racons oblidats. Cada cop competim més, cada cop ens emocionem menys.

Gatsaule ha dit...

És curiós, perquè a mi em sembla que més que èpica, el que falta en molts relats és modèstia i humilitat! Però potser llegim coses diferents....

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Deia que "demanaria un polsim d'èpica si estiguéssim en altre temps. Però no hi som."
Som en un temps sinòptic on els relats s'assemblen cada vegada més a una guia de pas, a una descripció de GR, on l'explicitació de les emocions de tot ordre que experimentem, a voltes intenses emocions, sembla, com deia, una debilitat.
La modèstia i la humilitat no haurien de ser cap obstacle per al relat de les vivències que, al cap i a la fi, son el que ens emportem d'una excursió.
Aquesta és al menys la meva opinió.

Salutacions a tots.