dissabte, 22 de desembre de 2012

Dos "Montcaus"

Aquestes Festes, si no hi ha res de nou, hauré estat a dos "Montcaus". Com probablement ja és sabut, a casa nostra n'hi ha uns quants de Montcau.
Al més conegut, el del massís de Sant Llorenç del Munt, "el" Montcau, al que tots ens referim quan no hi ha detall complementari, hi aniré si Déu vol el dia de Cap d'Any. Hi ha dues tradicions, una per cada un dels dos centres als que pertanyo: la d'anar al Matagalls el dia de Sant Esteve, i la d'anar al Montcau -de Sant Llorenç- el dia de Cap d'Any. 

De moment però, ja hem estat al primer, dijous passat,  al Montcau d'Ordal. Es diu el Montcau, sense més, però jo hi afegeixo d'Ordal per a situar-nos. I és que de fet, és del massís de l'Ordal, geogràficament parlant, i fa la divisòria dels termes administratius de Gelida i Subirats.
Hi vam anar a portar el pessebre del Xiruquero-kumbaià i els seus companys Cargolets. És, per alçada, el segon turó del massís d'Ordal després del puig d'Agulles, que el guanya només per deu metres, al que també vam pujar de tornada uns quants. Què voleu? és allò  -tant en l'un com en l'altre- del regustet d'alçar els braços quan no hi ha més terra damunt teu!

De la meva estima per aquest massís ja n'he fet gala i n'he parlat en més d'una ocasió, més encara a la vista de les terribles ferides que un urbanisme(?) destraler, poca-solta, barroer, l'hi ha conferit.
Per això també, amb el vist-i-plau dels companys, vaig triar el Montcau d'Ordal per a dur el pessebre del que parlava en la darrera entrada del bloc.

El dia no va ser com calia. M'hagués agradat pels meus companys de tenir un dia més clar que els permetés fruir del paisatge, tant des del Montcau com del Puig d'Agulles, però ens vam trobar un matí de boires altes que després van anar baixant, de manera que només vam poder veure la llunyania mig entelada.

Però no va ser això obstacle per a una excursió molt i molt bonica. 

Vam deixar els cotxes al final d'una urbanització que en diuen -el nom ja paga- "Safari". D'allí vaig triar un itinerari que va per camins amples, agradosos, que les motos s'encarreguen d'anar fent malbé a base d'arrencar pedres i erosionar la terra per a què després, amb la pluja, els xaragalls acabin de fer la feina. Això sí, vaig reservar una cinquena part -si fa no fa- del recorregut, per un corriol deliciós, per allò de rebre un petit bany de bosc espès de l'Ordal i poder també lluitar amb la temptació de transgredir la llei tot emportant-nos un pa de molsa per al pessebre de casa.
Ah! algú va sucumbir a la temptació i va transgredir la llei? Aneu a saber....que això de les temptacions és molt complicat, oi?...

Quan vam arribar, a la fita de pedres del cim del Montcau ja hi ha havia un pessebre. Preciós per cert, i infantil, fet de plastilina. Amb el Naixement, els pastors, l'anunciata. Tot. Bonic. Fresc. Esperançador. Que pugin infants amb les figuretes fetes i les posin al cim és esperançador -vista la tonteria de moltes escoles- i em va fer una gran alegria.

Crec que el nostre pessebre, al pi del costat, no hi fa cap nosa, als al contrari. Dos pessebres, un d'infants i un de vells, vet-ho aquí. No és bonic això?

L'aire no ens va guardar el ressò de les nadales que devien cantar els infants, i nosaltres hi vam afegir, també perquè l'aire se les endugués cap a l'infinit, amb les nostres veus rocalloses, el nostre petit repertori.

Després, uns quants ganyips i camí de tornada, passant pel costat d'un parell de camps encara conreats del Mas Granada, per anar a trobar el coll, on uns van tornar als cotxes  per esperar que els  altres tornéssim de pujar al Puig d'Agulles.
Al cim del Puig d'Agulles

De tornada vam anar a dinar un menú a Corbera, al restaurant "Mirador", que és damunt d'un cingle. 

A les taules de la terrassa que és just al límit de la roca, va ser on uns quants vam prendre el cafè. No sé si va ser pel cafè en ell mateix -bo ho era- o pel bon regust de l'excursió i el bon ambient, però en aquell cafè hi van cantar els àngels, amb l'ajuda de la flaire de la "senyorita" que es fumava un dels companys que, indubtablement, guanyava en aroma als nostres cigarrets dels altres.
Al cul de les tasses hi va quedar, com sol passar en els bons cafès, una mica d'escuma -aquella darrera gota que a mi em fa fer xarrups estranys per a aprofitar-la- i un dels companys va treure la "petaca" del  whisky de la motxilla per a "netejar" el cul de les tasses. Oh, magnífic!
(Ara que dic això, se m'està ocorrent que un dia podria fer una entrada sobre les petaques excursionistes, tot i que, ara que hi ha tants talibans, purs, puríssims, angelicals, potser fóra "socialment incorrecte". No sé, ja m'ho pensaré.)

Que tingueu, que tinguem tots, com es deia abans, i com em plau repetir ara, unes BONES I SANTES FESTES!
Que així sigui.


5 comentaris:

Pere de can Peret ha dit...

El pessebre a quedat molt bonic. Espero de tot cor que els visitants tinguin aquella sensibilitat de gaudir-ne respectant la integritat dels dos pessebres, encara que no hi creguin.
Certament el muntatge amb figuretes de plastilina tal com has dit és esperançador!
Bones i Santes Festes!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Pere!

Gatsaule ha dit...

Si que t'ha quedat bé, si, com sempre! A veure si per la Candelera encara hi és...., encara hi són, vull dir.

M'he fixat que encara hi mantens el bou i la mula, tot i les recomanacions papals.... (és un tòpic, però ho havia de dir!)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Gatsaule. M'estic pensant de no esperar la Candelera per anar a retirar-lo, potser és allò de "gat escaldat, d'aigua tèbia fuig".
He he, bé pel tòpic!
Jo no tinc problema, una cosa son els evangelis, que tanmateix no parlen de bou i mula, i una altra és la tradició del pessebre ja des de Francesc d'Assís, a qui com saps s'atribueix la primera representació.
És com si el Papa o qui sigui digués que al pessebre no hi havia cases en forma de la nostra masia, ni un caganer per allà a prop!

jaume rovira ha dit...

El 12.01.2013 hem trobat el pessebre del Montcau destrossat i els fulls de notes escampats pel vent. Hem recollit el que hem pogut. Es una pena.
Jaume Rovira i Araceli Soler, Ordal
(jrovirac@uoc.edu)