dilluns, 31 de desembre de 2012

El Nan

Festes aquestes molt casolanes, de cadira i sofà i una volta pel barri, a tot estirar, fan venir ganes de bosc. I de camí.
A més, no havia vist encara el pessebre del Puigmadrona que posem el CEM cada any.

Així doncs, ahir, després d'esmorzar a casa me n'hi vaig anar. Però del pessebre en parlaré un altre moment.

Va fer un matí molt bonic, de bon solet però calitxes a l'horitzó. Vaig anar per caminois i corriols tota l'estona, fugint de pistes, que essent diumenge et trobes massa els de les bicicletes.

De tornada, passat l'Àngelus ben bé de mitja hora o tres quarts, a les obagues de cara nord s'hi estava bé, no feia la fresca intensa de l'anada i la terra remenada dels senglars encara era recent. En un altre racó, algú havia agafat molsa molt bé, doncs el pa de molsa només tenia uns quants forats que cap mal feien.
Em va cridar l'atenció un pi mort, de capçada abatuda i retorçada, talment com si un nan s'hi hagués entretingut, que ja se sap que els nans de bosc son grans artistes:
El bosc el vaig trobar ufanós i el joc de llums i ombres feia que cada racó de camí fos un veritable espectacle.
Silenci, només trencat pel batec d'algunes ales dins la boscúria.
Em vaig asseure a un tronc vell que tenia l'alçada justa d'una cadira, per a contemplar tot plegat amb la calma que es mereix i, alhora, fruir d'aquest especial plaer de sentir la pròpia respiració. I vaig encendre un cigarret.

Al cap d'un temps curt, no se quant, vaig sentir un moviment un tros més endavant del camí, al costat del troc d'una alzina. Pensant que fora algun animaló, càmera a la cara i disparar.
No no era cap animaló.
Era un nan del bosc.
Se'm va acostar poc a poc, una mica desconfiat. Em va dir que havia sentit la olor. Em va demanar un cigarret, li vaig encendre i vam estar junts uns instants. Després se'n va anar tot dient que la dona l'esperava.

A mi també m'esperava la dona a casa. Així doncs, vaig seguir camí cap on tenia el cotxe.
Prou m'hagués agradat parlar-hi una mica més.
Però encara gràcies d'haver-ho pogut fer.

8 comentaris:

esparver ha dit...

Hi feia un dia molt agradable a Collserola, llàstima no que m'hi vaig trobar el nan si no les bicicletes.

joan antoni ha dit...

Bona trobada la del nan. Inclús des de la distància sóc capaç de viure'l i veure'l.

Marta ha dit...

Preciós el teu relat! Que tingue una bona entrada d'any 2013!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Esparver, els nans fugen de camins fressats i, si de cas, et troben ells a tu i no a l'inrevés. Ja veus que jo vaig ser afortunat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Joan Antoni, deunidó com va quedar de clara la fotografia. Però diga'm com es pot fer, des de la distància, això de "viure" un nan? M'has deixat ben encuriosit.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs gràcies Marta, la veritat és que no sabia com sortir-me'n, que això d'explicar la trobada amb u nan...

Pere de can Peret ha dit...

Un bonic racó on segur que els nans de bosc campen al seu aire!
Bon Any Nou!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Bon any nou Pere!
A veure si, com aquest racó, som capaços de desbrossar el camí del 2013 sense prendre-li ni un bri de bellesa.
Amén.