dimarts, 19 de febrer de 2013

Entre un pi i l'altre

Jo no conec hivern més dolç que el del Garraf.


I a desgrat dels amants de la figuera -com jo- no conec ombra més acollidora que la del garrofer.

El camí és ample i agradós. En direcció a nosaltres vénen un home i el seu gos petaner, eixerit, això si, que se'ns acosta juganer, pidolant un manyac. Quatre manyacs doncs, un darrera l'altre, un per cada u de nosaltres. Avui som quatre, sí, que és temps de refredats. I fins la vetlla no vam decidir de fer l'excursió, que jo també ho estic. Per això vaig triar de fer una sortida ben planera.
Segur que la imatge d'una persona, un home sovint, passejant el gos per un dels camins que surten del poble, amb aquest capteniment tranquil que hom sembla percebre-li, ara guaitant ací i allà, tal vegada una mica capcot, passejant l'esguard pels topants propers de la pròpia realitat, segur, segur que aquesta imatge roman  gravada a l'espai-temps.
Segur que aquest home, amb gos o sense, tal vegada amb un bastó que fa servir, ara mig displicent, ara mig encuriosit per remenar l'herba del costat que sembla amagar alguna cosa, de tant en tant per repenjar-hi el cos en un moment d'efímer descans, segur que aquest home, amb la seva sola presència, amb el seu sol trànsit, defineix el camí. Que, el camí, és per allà on passa aquest home, és l'espai que dibuixen les seves passes, més enllà que el que materialment les sustenta.
I el poble proper, aquests volums que la llum del matí modula, avui amb cadència d'un adagio que l'airet arrenca de les cordes daurades del sol, el poble proper, sembla just a lloc per a posar decorat a un viatge personal, intransferible.

Aturat, amb un somriure complagut, ens mira amanyagar el gosset que ha vingut corrent cap a nosaltres. Quan el gosset ja en té prou, que és aviat, ens creuem el bon dia i seguim. La seva fesomia, com la meva si m'ha mirat, de seguida serà esvaïda, com el dibuix a la sorra que l'onada s'enduu, esvaïda a l'oblit tossut d'aquelles persones amb les que un dia ens varem  topar i que no tornarem a veure mai més.

Avui aquest camí és el d'aquest home i el nostre, camí de direccions inverses. Però no contràries. A la sortida de Sant Pere de Ribes, el camí de l'ermita de Sant Pau.


Després vindrà aquell corral abandonat. Els companys m'esperen. M'hi arribo. Em recorda un altre que vaig pintar fa anys relativament a prop de Jafra, el poble abandonat del Garraf, en un parell de sessions ben plaents.
Pedra i tàpia. Hi queden les arcades de separació de l'habitacle dels pastors. I trossos del guix arrebossat. A l'espai del bestiar el notable gruix d'excrements està solidificat, petrificat.
Les parets no em retornen la fressa de les ovelles, no. Em retornen el silenci.


Abans de sortir de Sant Pere i com a punt d'inici de l'excursió hem anat a veure aquesta meravella de la natura que és el pi monumental del Carrer del Pi. Com podria dir-se, si no, el carrer?


Doncs sí, és farigola florida! ...i ensuma aquest romaní... 
Més endavant, a Can Barba, l'abellot.

A partir d'aquí, la moderada pujada -tant moderada que gairebé no te n'adones- s'acaba i comença la igualment moderada baixada cap a Sant Pere.

El sol ara ens escalfa de cara i la llum intensa de cara mar ens fa posar les ulleres de sol. D'argent la línia recta, perfecta, del mar a l'horitzó. La petita carena del davant ens amaga Sitges, no així Vilanova.
Margallons.

Can Ramonet.
I Can Sidro.

I la torre baixmedieval del Mas de La Serra, dins el clos de la masia.

Està arranjada per a habitatge, com mostren les finestres de baix i la caseta amb antena de dalt de tot. 
Què no hauran vist els murs d'aquesta torre?
Airosa, s'aixeca per damunt de la resta de construccions del mas.
En arribar al mas, el so d'un cotxe al costat de la paret, que engega però no es belluga. La dona que és al volant ens mira. La saludem a distància i ens aturem a mirar el mas. Deu concloure que aquests forasters grans no som perillosos -no crec que ho semblem- i el cotxe s'en va. I em posa de mala llet pensar en els perills evidents, com queda dissortadament prou palès dia sí i altre també, de les cases aïllades.

En diuen Baix Ribes. És el nucli primigeni de l'actual Sant Pere de Ribes. Amb l'església vella. I les restes del castell que presideix l'airosa torre. I el cementiri.


Hem començat l'excursió als peus d'un pi.

I l'acabem als peus d'un altre pi monumental. Aquest es diu el Pi de la Palanca, pel pontet o palanca que salva la riera.
Dies abans vaig fer l'excursió virtual que comporta l'estudi dels plànols i la recerca d'informació.
Dijous passat, l'experiència de l'excursió damunt el terreny.
Ara acabo la tercera part de tota excursió: la consolidació, la recordança d'allò viscut.
Com sempre.
Alguna cosa en quedarà dintre meu, si Déu vol.

Fora, per si algú hi té interès, el recorregut que he penjat al Wikiloc.

15 comentaris:

Marta ha dit...

Un relat fantàstic que dóna ganes de viure!

maria moncal ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
maria moncal ha dit...

Quina descripció tan bona d'un senzill i agradable recorregut!

i ara amb el trajecte perquè el puguem gaudir!

Albert ha dit...

vigila que fotografiar insectes enganxa... jo vaig començar així!!!
una abraçada

M. Antònia ha dit...

Bona excursió i com diuent els que abans han escrit, ben relatada. M'agradaria anar-hi. Aquests arbres tan grans m'agraden. Just ahir vaig estar dibuixant el tronc doble d'un garrofer, que per cert, també m'enganxen. Ho vaig fer mentre em canviaven l'oli del cotxe.

esparver ha dit...

Quina delícia.

Gatsaule ha dit...

Uns racons que poc o molt conec, que per alguna cosa són una mica vilanoví.... Hi ha molt bones passejades entre Vilanova i Sant Pere, que sempre ens agrada acabar anant a veure la posta de sol damunt del mar! Un bon país, aquest!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Que generosa, Marta, gràcies!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja veus Maria Moncal quins contrastos tant bonics als blogs: de la teva Cerdanya nevada al temperat Garraf.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ai, ai, Albert, que potser ja estic lliscant pel pendent! ...i corres el risc d'haver-me de donar classes!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Espero M.Antònia, que no et passi com a mi, que un dia vaig gosar pintar un garrofer i una olivera que era al costat, i els troncs no van sortir ni de l'un ni de l'altra!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Esparver: ....de comentari.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Segur Gatsaule que has vist més d'una posta des del Montgros, m'erro?
I tant que és un bon país!

JERKOUT ha dit...

unes fotus astupendas i un relat deliciós!!! els primers paràgrafs m'han arribat ben endins com feia temps! definir el camí com ho fa l'home del teu relat és el màxim a que pot aspirar un excursionista!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies JERKOUT, molta generositat de part teva.