O potser li deien Cisqueta?

Aquells camins que van trepitjar, "en el término de Canals",  queden ara sota un mar de cases i casetes. Qui sap si algun carrer actual coincideix, més o menys, amb la traçat d'un d'aquells camins.
El dia 2 d'aquest mes que som, em passejo una mica pels carrers del costat del castell.

Quan, en més d'una ocasió havia baixat del Puigmadrona cap a Valldoreix per agafar-hi el tren, amb els companys hi passàvem lleugers, que ja aleshores hi havia moltes cases, més modestes, per cert,  però res a veure amb la total ocupació actual.
Aleshores res en sabia de la Quadra de Canals o de Canals Roges. Ni del seu castell. Fins molts anys després no vaig saber-ne alguna cosa.

Canals Roges, situada al sud-oest de l'actual terme de Sant Cugat, tenia 15 veïns el 1845, any en que va demanar d'afegir-se al municipi de Sant Cugat, amb el que es comunicava mitjançant un camí de carruatges i altres de ferradura. 

Abans de 1845 però, En Josep i la Francisca que eren quartavis meus, o sia, pares d'una meva  rebesàvia, ja havien estat per allà.

En efecte.
Era l'any de Nostre Senyor de 1833. 

A la parròquia de Santa Maria, del poble de Sants, una parella té la pretensió de casar-se, però son uns desconeguts del capellà i aquest fa els tràmits necessaris en aquests cassos per a autoritzar, si és procedent, el matrimoni. I amb aquesta finalitat vol oir varis testimonis que puguin afirmar la solteria dels peticionaris.

"Acto seguido (com)pareció por testigo de verdad por parte de ambos Contrahentes, Juan ....labrador, habitante en Sans, de edad 40 años quien mediante juramento declaró. Que conoce a José....de quince años á esta parte y a Francisca.....de unos ocho años y que hasta el presente y en todo dicho tiempo los ha visto con mucha frecuencia ya en Sans ya en el término de Canals constandole que ambos nunca han tenido fijo domicilio, pues que iban por las inmediaciones de esta Ciudad y Pueblos del Vallés pordiosando, afirmando el testigo por el mucho trato que ha tenido con los mismos que son Solteros y no le cabe duda alguna de que se hallan libres para su pretendido matrimonio."

Obtinguda l'autorització del Molt Il·lustre Senyor Vicari General del Bisbat, com consta en un altre document, el capellà, Mossèn Andreu, els casa el 27 d'agost, Amore Dei. Per l'amor de Déu. O sigui, de franc. Com a tanta altra gent pobra.

Tinc les còpies dels documents guardades curosament. 

I aquest 2 d'abril, com deia en Pedrolo, que a.c.s., "m'enterro en els fonaments", a les meves arrels, amb la conscientment impossible pretensió d'afegir les meves passes a la d'aquells meus avantpassats. 
Passejo pels pocs trossos de camins que queden, gairebé tots al petit espai més o menys protegit per unes tanques, de les minses restes del castell, i com deia, em passejo també per alguns carrers dels voltants.

I pujo al castell, és clar. El turó del castell és lloc enlairat i en el seu temps, lliure de vegetació, havia de tenir un excel·lent domini visual, condició indispensable de tot castell.
No sé fins quan va restar d'empeus el castell, no n'he trobat més informació. Però no fora estrany que fos un més dels castells que Felipe V va fer aterrar, després de la Guerra de Successió, en evitació que en una futura i hipotètica revolta, els catalans  s'hi poguessin tornar a fer forts.

De fet, del castell en queda un llenç de mur i el que sembla l'arrencada del basament d'un altre que seria perpendicular a aquell.

El turó és més gran que l'espai on hi ha les poques restes actuals i és pla, la qual cosa fa pensar que el castell devia ocupar tota la part superior del turó.

Fa un matí agradós. Finalment m'assec a una pedra del castell una estona a deixar passar, al sol d'aquesta primavera, una mica de temps.
D'un temps que, poc o molt, tenim tots. Com van tenir, fa prop de dos-cents anys, els meus quartavis Josep i Francisca. O potser li deien Cisqueta?