dissabte, 28 de setembre de 2013

Palaudaries. Com a prova

En acabar l'excursió se'l veia content. Bé, em sembla que prou bé, va dir. 
De totes maneres, a l'indemà l'impressió es confirmaria o no.

Vaig preparar aquesta sortida amb molta cura, que vuit mesos d'inactivitat per als ossos de les seves cames, amb menisc trencat inclòs, tot i la recuperació que ha anat experimentant, no son cap broma.
Es delia tant quan li parlàvem de la sortida de l'altre dia, que tot decidit va dir "dijous vinc!". "Ja tinc ganes de trepitjar terra!"
Tu, no fotis ara, no facis cap imprudència!
Res, que dijous venia.


De manera que lloc planer. L'excursió de l'altre dia l'hi hauria anat d'allò més bé, de manera que valia la pena que en féssim una de semblant. I vaig pensar que la mateixa comarca bé ens podia oferir un altre recorregut prou interessant.



L'únic inconvenient va ser que per a arribar al lloc de sortida, Can Coscó, s'ha de fer una mena de gimcana amb el cotxe entre urbanitzacions perquè no hi ha cap indicador. L'únic que hi ha, a Lliçà mateix, indica "barris". Au, i espavila't. 

Com que passar urbanitzacions és tant perdedor, per precaució em vaig imprimir un mapa. Oi que fa por?
Però va valdre la pena. No és pas la primera vegada que parlo d'espais entre urbanitzacions que amb bona lògica no triaríem mai per a fer-hi una excursió. Potser per això, perquè sé que encara pots endur-te sorpreses agradoses, d'antuvi no dono res per verd.
Aquí vam deixar el cotxe, a tocar de Can Coscó, un gran mas a l'interior del qual hi ha l'ermita de Sant Valerià, com es pot veure. El mas és molt antic i la nissaga, ara no recordo on ho vaig llegir, ja figura documentada a finals del segle XV. D'abans d'ahir, vaja.
Un corriol planer i eixerit volta el mas per la nostra dreta, on en Jaume, que amb bon criteri s'havia "armat" amb dos bastons, se'ls va posar a la seva mida i vam començar a caminar. "Vaja home, ara t'ha donat per fer caminada nòrdica?..."

El camí voreja les darreres cases de la urbanització i apunta decidit cap a un bosc que s'endevina molt bonic. I certament ho és. 
El corriol planeja amb lleugera baixada fins un punt on aquesta s'accentua. Allà està molt malmès per aquests malparits de les motos que fan solcs i les pluges acaben d'aprofundir. Pels costats del solc més profund veiem les marques dels neumàtics per tot arreu.
De cua d'ull observo el company, que va baixant molt poc a poc, fent treballar els bastons, però amb indubtable seguretat. I és que, com se sol dir, l'experiència és un grau.

Aviat som a baix a trobar el camí ample i bonic que travessant la vall i els camps, ens ha de portar a Palaudaries. I tot seguit veiem com l'esvelt campanar de Sant Esteve de Palaudaries treu el cap per damunt de la vegetació.
En arribar, ens donen la benvinguda una magnífica alzina i al seu davant un lledoner.

Resulta del tot inevitable aturar-se a contemplar el paller, la primera construcció que trobem. Certament un monument de l'arquitectura rural, ferm i molt espaiós, amb una columna central que sosté l'embigat, rodona, de considerables dimensions.
Les mides del paller ja parlen elles soles de la importància que havia de tenir el mas de Palaudaries. 
Em crida poderosament l'atenció una altra cosa del paller, i és que el mur que separa la part oberta de la tancada, és de tàpia, de tàpia reforçada amb la incrustació de petits còdols i feta en pans de considerables dimensions.




Del portal del paller, el conjunt monumental és ben bonic, a l'esquerra el mas i a la dreta  l'airós campanar i el comunidor de Sant Esteve de Palaudaries.

Palaudaries, sens dubte, s'ho val.
Pau i tranquil·litat. Hi ha un pedrís molt còmode que, tot i que no sigui l'hora, ens convida a seure i "fer-hi la poma".

I tornem cap al bosc. Alzinar majoritàriament, amb alguns exemplars notables i la companyia de pins que, sembla que amb una mica de fatxenderia, alcen llurs capçades molt més amunt.
En Pep va fent sortides de camí fins que accepta la fatalitat: el bosc està massa sec, no hi trobarà cap bolet.

Anem passant pel bosc en una caminada deliciosa, tot seguint els camins triats que vagin tancant el cercle per retornar a Can Coscó.

I com que no ens n'hem recordat de fer la foto de grup (tres som un grup, oi?), a Palauaries, doncs ens la fem en un racó de bosc, càmera a terra.

3 comentaris:

E ha dit...

I tant que sou un grup. Si diuen que tres són una multitud...!

Eva

maria moncal ha dit...

un discórrer tranquil entre boscos i camps, aquestes caminades tenen molt encant i és un goig passejar-hi.
som molts/moltes que tenim els genolls 2averiats" i malgrat tot seguim fent camí amb l'ajuda de bastons.
i que per molts anys!

Gatsaule ha dit...

No et fiquis amb els motoristes, que ja saps que diuen que són "font de riquesa"...., i això els hi dóna carta blanca per fer el què volen!!