diumenge, 23 de març de 2014

A Gallifa

I si dijous anéssim a Gallifa?
Fet.
Un lloc excel·lent per a fer-hi una passejada de cargolets.
De fet, tots els que hi vam anar ja hi havíem estat en una o altra ocasió, però llevat d’una, feia molts anys.
Ja és curiós això d’haver estat a un lloc. Hi ha qui havent-hi estat en una ocasió, sol considerar que no cal tornar-hi, que hi ha molt de país per recórrer. I no es pot dir que no tingui raó.
Però també hi ha l’altra visió: allò que vam veure fa molts anys, avui, de fet, és gairebé un altre lloc. Gairebé, perquè si bé és cert que tot ha evolucionat molt i molt en unes dècades, sempre queda el que en podríem dir, en termes pictòrics, les línies mestres, la perspectiva del quadre.
I sovint queda aquell record escadusser que ens hi reclama, tot i saber que és en debades pretendre reviure.
En certa manera ve a ser com quan es va a un lloc determinat i es torna pel mateix camí. Oi que el mateix camí, fet a la inversa, sembla que en sigui un altre?
 
Vam esmorzar a Sant Feliu de Codines, que a Gallifa no hi ha bar obert, i vam deixar el cotxe on hi ha el monument al mil·lenari del poble de Gallifa, una estàtua trencadora pel que fa al paisatge que l’envolta i que, personalment, com se sol dir, ni fu ni fa.
Això de segons quines manifestacions artístiques és molt personal i per aquest motiu no m’agrada d’entrar en valoracions. Simplement, m’interessa o no.


La primera part, segons havíem planejat, va ser una volteta pel poble vell fins a Sant Pere i Sant Feliu, la parròquia, un lloc deliciós que convida a la serenitat i el recolliment. L’església, d’unes línies esveltes i harmonioses, presideix el lloc que conforma també el cementiri annex, amb les tombes a terra, un luxe només a l’abast dels llocs petits, que els xiprers ombregen moderadament, a mig camí de l’acomboiament i la sentinella.
 

 

 
A tocar del conjunt, uns edificis que no desdiuen del lloc, acullen les instal·lacions que foren del ceramista Llorens i Artigas, el fill del qual, també ceramista, és autor del monument del mil·lenari que abans esmentava.
La tornada, passant pel notable edifici de la Rectoria, una mica allunyada de l’església, amb un esvelt campanar –amb dues campanes- de la morfologia típica, segons el meu parer, dels campanars de Bages i Osona.
 

Hauríem pogut, pel que semblava, entrar a la base del campanar –no sé si més amunt també- però l’home que sembla que té cura del lloc, d’aparença hindú o semblant, va tallar tota expectativa amb un escuet "no es pot visitar".
Bé doncs, avall, cap el cotxe, tancant el petit cercle de la passejada.
La segona part consistiria en apropar-nos amb el cotxe a Santa Maria del Castell, més conegut el lloc com a castell de Gallifa, tot i que del castell en quedin quatre pedres esparses, deixant el cotxe a tocar de la carretera i passejant el tros de camí que hi mena.


Tot l’entorn de Gallifa és ben bonic. De l’aturonada Santa Maria, a l’altre cantó de la riera de Gallifa, es contempla l’espectacle dels cingles amb més amplitud i s’aprecia bé la baula que constitueixen, juntament amb la dels cingles de Bertí, per a unir les carenes de Sant Llorenç del Munt amb el Montseny.


Però per arribar-nos a veure l'ermita de Santa Maria del castell, vam haver de pagar dos euros cadascú. En efecte, de fa un temps aquell espai s’ha establert com a "Santuari Ecològic del Castell de Gallifa" i s’ha de "contribuir"  (ecològicament, suposo), per entrar a l’espai. Just en passar l'entrada un timbre d'aquests que s'activa per cèlula fotoelèctrica va avisar de la nostra presència i un senyor que s'en cuida ens va venir a rebre, cobrar-nos i donar-nos les explicacions sobre el lloc. I fins i tot, al pis de dalt de l'església, posar-nos en marxa un audiovisual explicatiu.

 
 

Que la transmissió del missatge de Jesús de Natzaret ha estat embolcallat per la cultura hel·lènica, que al seu torn va beure de la cultura i la mítica de l’antic Egipte, és sabut. Però val a dir, com a mostra del que és el lloc, que la presència a l’arribada i a la pròpia església, de sengles imatges d’Àrtemis d'Èfes, la deessa de la fertilitat, la segona imatge més petita, que és la de la segona fotografia,  al costat de la de la Mare de Déu, amb el seu títol de tal en grec, i totes les referències a la ecologia, no deixen de conformar un totum diguem-ne especial.
 

I sorpresiu.

Afortunadament jo no duia mirall, ni l'hagués fet servir, perquè no volia veure quina cara m'havia quedat en sortir del recinte.

Un camí preciós de bosc, diferent del de l'anada, ens va retornar al cotxe.

7 comentaris:

esparver ha dit...

Ai, les coses de mossèn Dalmau.

De tota manera, quan vaig ser-hi hi vaig trobar la seva gràcia.

És ben curiós que Gallifa, tan a prop com és i tant a la fi dem món que sembla.

joan antoni de luna ha dit...

És que el Concili d'Éfes que va definir a Maria de Natzaret com "Mare de Déu" , va tenir sucosos arguments que vists amb els ulls del segle XXI ens semblarien impossibles. Éfes tenia tradició pagana de dees-verges i això es notà.

E ha dit...

Molt curiós!
I la reflexió sobre tornar o no als llocs me la faig sovint... Uf, d'això en podríem parlar molt...!

joan antoni de luna ha dit...

Rectificació: on dic dees-verges volia dir dees-mares verges i afegeixo, en la tradició hitita.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Esparver, com dic a la entrada a mi em va semblar un "totum" -afegeixo ara "revolutum"- sorpresiu.
Tens raó, sembla com si Gallifa hagués d'estar en lloc més ignot.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

En efecte, Joan Antoni, sembla ser que aquest de la mare verge, per a reforçar la divinitat del nascut, és un dels mites més primigenis.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

E, si que en podríem parlar molt, si. En aquest sentit, un entreteniment:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Etern_retorn