Creu del Montcabrer

Vist des d'abaix, de ran de mar, es veu un turó altiu. Anant per l'autopista, direcció Mataró des del sud, crida l'atenció quan s'és per Vilassar, però ràpidament perd protagonisme per la proximitat d'un, diguem-.ne, germà gran, que per gran, s'alça més amunt, i a més, té la forma de les muntanyes triangulars i punxegudes que els infants dibuixen.

El primer és el Montcabrer, el germà petit. I el gran el turó del castell de Burriac. Ben pocs excursionistes deu haver que no hagin estat a Burriac.

Molts menys han estat al Montcabrer.

 

I jo tampoc hi havia estat. Mirant-me dies enrera unes notes de fa anys, en ocasió de la darrera vegada que vam pujar al castell de Burriac, vaig veure que tenia anotat que un camí es desvia per anar per un bosc preciós cap al Montcabrer. Hi ho vaig proposar als companys cargolets, que de seguida, els que els hi anava bé de venir, van estar-hi d'acord.

 

Però des de baix el percentatge de desnivell de pujada ens és inassumible, de manera que vaig preparar l'itinerari amb sortida des de dalt, de la part més enlairada de Cabrils, on hi ha una urbanització que en diuen  "La Llobera". Just quan s'acaba el carrer asfaltat fins la darrera casa de la urbanització és on vam deixar el cotxe.

Un començament preciós, que de l'asfalt ens va portar a un bosc de pins, cirerers d'arboç, sauló i aquestes formacions rocoses que apareixen talment com si fossin redols de bolets gegantins, gairebé com si aquell espai ens fes la demostració fefaent que érem al Maresme.

Roques com les que fan de peu a la Creu de l'Avellà.

No he trobat cap informació relativa a aquesta creu de ferro forjat encastada a tall de fust en una roca. Tota vegada que la cartografia no esmenta l'espai proper amb aquest nom, goso apuntar que el nom d'Avellà podria correspondre a un antropònim d'antic propietari. La seva ubicació faria pensar en la doble funció religiosa i de fita, atès el fet que és al camí que ens duria de Cabrils a Argentona.

 

El camí és ample i còmode, amb una lleugera baixada que ens portarà al collet del que, si fos el cas, surt el camí que ens duria al "germà gran", al castell de Burriac.

A la tornada doncs, que farem el mateix camí a la inversa, tocarà lleugera pujada.

Camí enllà trobem una roca eixerida que sembla que s'en rigui de nosaltres. El bon humor no és mai sobrer, de manera que li seguim la corda i retrato els companys al seu costat.

Ni per quedar bé a la fotografia tanca la boca, la poca-solta.

El camí va fent lleugeres pujades i baixades, sempre envoltat d'aquest bosc que fa olor de romaní i de mediterrània i que el taca d'ombra blavosa, lluminosa, que l'allunya de la grisor radical de l'ombra d'altres contrades humides.

Hi ha algun tros, abans d'endinsar-nos al corriol que ens durà a la creu del Montcabrer, algunes baixades que em fan patir el punt flac dels peus per la precaució que tinc que el sauló no em faci patinar, mentre els companys ho fan més decidits.

Ah, el corriol...que bonic!

Un corriol no és un camí petit, no. Un corriol té tot el que té un camí, però concentrat. És com l'esperit del camí, com l'esperit de vi -cosa que ara no es diu, només es diu alcool- és al vi.

Em ve de gust endinsar-me una mica al bosc -"espereu-me un moment...", amb les mans obertes a fi que els matolls, les branques, em toquin i jo tocar-les. Me les frego bé amb un romaní que fa un goig que enamora i me les passo per la barba, com si me la rentés. Millor que si me la rentés.

Apa, anem, que ja no hi som gaire lluny.

 

Passem unes antenes de telefonia i les dues casetes de servei per arribar a la zona rocallosa de la punta del Montcabrer, on hi ha la creu.

Arribats a les primeres roques un dels companys s'asseu a terra. Davant l'interrogació dels nostres ulls ens diu que es queda allí, que darrerament li ha anat a més el vertígen i que no passa. (Suara he esmentat els meus peus. No vull escalfar-te el cap, amic bloc, amb les nostres misèries, però arribats als temps que som, tampoc tindria cap sentit que te les amagués).

Sé què és per pròpia experiència, que afortunadament només va durar uns sis mesos abans d'anar-s'en, això que el món s'et giri cap per avall. El company insisteix que seguim nosaltres. I atesa la distància, que calculo ben propera, no més enllà de cinquanta metres, accedim a anar-hi els altres dos. Des de la creu, una mica enfilat a les roques, el veiem.

No és cap pas compromès, ni de lluny. Però certament és aeri per qui tingui aquest mal.

 

"Crux Santa Sit Mihi lux, non Draco sit mihi dux."

 

Aquesta oració de Sant Benet contra els maleficis, "sigui la creu Santa la meva llum, que no sigui el dimoni el meu guia" era la inscripció que, només en les inicials, C.S.S.M.L.N.D.S.M.D, s'havia fet a la primera creu del Montcabrer a principis del segle XVIII. És d'agrair i agraeixo la extensa informació que sobre la creu publica el web del Centre d'Estudis Vilassarencs. Només li manca afegir que la creu existent abans de la guerra va ser destruida en aquells anys i posada una nova creu més tard.

 

La vista és magnífica malgrat la calitxa ambiental. I ens hem de retratar a contrallum.

Fem un petit mos, un cigarret, i anem a retrobar el campany.

 

Ens queda una darrera fotografia, en un pi de tres branques del corriol, abans de reprendre el camí -ara toca aquella lleugera pujada- que ens retornarà al cotxe.

Dinarem a Cabrils.

 

No, la darrera, no. Que val la pena recordar que vam dinar força bé a "La Concòrdia", de Cabrils, que té a més una terrassa exterior magnífica on prendre el cafè i fer, com va ser el meu cas, una capcinada a l'escalfor del solet.