De Begues a Sant Climent

Bloc de motxilla del  2 d’octubre de 2014

Vam anar ahir de Begues a Sant Climent. Per l’antiga carrerada que portava els ramats cap al Llobregat.

Tren fins a Gavà, on vam esmorzar a tocar de l’estació, que és també on hi ha la parada dels taxis. Com que els horaris de l’autobús per a pujar a Begues no son massa freqüents, la incomoditat d’adaptar-nos-hi no em va venir de gust a l’hora de preparar la sortida, de manera que havent esmorzat tranquil·lament els quatre que érem vam agafar un taxi que ens va deixar a la rotonda d’entrada a Begues, on hi ha el barri de la Rectoria.

En les sortides no circulars que fem en endavant, tindré més present la utilització dels taxis quan sigui factible, que, de fet, no resulten més cars que l’autobús a canvi de la major comoditat. De fet, ahir ens va costar tres euros per barba.

Al barri de la Rectoria vam acostar-nos al mirador, però la porta d’accés era tancada amb un forrellat, mala sort, i doncs vam seguir pel carrer asfaltat i el tros de carretera fins agafar el camí que comença a davallar. Una camí ample i còmode que ens introdueix al bosc ufanós després de les darreres pluges.

Té raconades ben boniques que encara conserven aquell ésser feréstec de quan aquells verals eren força menys poblats.

Anys ha, venint de Torrelles o de Sant Climent, en un sentit o altre, cap a Begues per saltar després cap Eramprunyà i Brugués, havia seguit aquests camins. De fet Ordal, però força maridat amb el Garraf proper. La vegetació conserva racons ben ufanosos, com aquesta ombria on, xuclant l’adob de l’arenisca desfeta i  de l’humus d’altres vides precedents, se'ns mostren eixerits aquests llombrígols de venus i unes falgueres nanes de raconada.

Arribem sota la Roca del Barret i em quedo fotut de no poder afirmar amb certesa l’ombra de record que em diu que havíem vivaquejat sota el barret. Pitjors les ombres del record, ara més espesses i tossudes que la calitja que avui, a la llunyania, ens enterboleix el paisatge de l’altre cantó del Llobregat.

Evidentment que renunciem a pujar a sota el barret, que l’arenisca poc consistent és ja massa insegura per a nosaltres, de manera que guardarem el record en forma de fotografia, una mica forçada, això sí, perquè haig de posar la camera a terra. 

Bé, si més no, els Tres Mosqueters, que com és sabut eren quatre, amb els seus florets en forma de bastons, semblaran més qui-sap-què agafats així, des de sota.

Cap a migdia comença a fer més calor alhora que les envistes de Sant Ramon es van fent més properes. Sant Climent resta encara amagadet a la vall i doncs, no visible. Però l’arribada a la moderna capella de la Mare de Déu del Roser, de l’any 1986 com queda dit a la llinda de l’entrada, anuncia que ja hi som molt a prop.

És un lloc molt agradable. De modestes dimensions, però airoses i senzilles, que en certa manera recorden una tenda ben plantada, l’ermita és el centre d’una petita pineda que obsequia el visitant amb ombra i un parell de bancs de pedra. És un d’aquells llocs que conviden a estar-s’hi una estoneta si més no.

Poc més enllà, els xiprers del cementiri confirmen que ja s’entra a Sant Climent, que vist per aquest cantó, conserva encara, mercès al nucli vell, la imatge d’aquell poblet arraulit entre les muntanyes.