Per Granera

La casualitat ha volgut que just l'endemà de la proclamació del Moianès al Parlament  com a comarca independent, anéssim a Granera, un dels seus municipis. De fet, teníem previst d'anar-hi el dijous anterior, primer després de la Setmana Santa, però no ens va anar bé.

Un dels primeres mapes de l'Alpina que vaig tenir era el del Moianès, una comarca aleshores relativament a l'abast doncs, des de Barcelona, s'hi podia anar amb el "Segalès", bé que sortint ben d'hora i tornant tard.

Una comarca amb les característiques ben definides, però que li mancava el reconeixement com a estructura política.

El Lluçanès és el mateix cas. Potser també se'n sortirà.

Diu que Granera té una vuitantena d'habitants, així doncs no té res d'estrany que en dia feiner no ens trobéssim ningú pels diferents barris del poble fins a l'hora de dinar.

Tranquil·litat absoluta per als set cargolets disposats a donar un tomb pel poble i fer un circuit pel bosc que ens fes passar pel castell a tall d'acabament de la excursió, en un matí d'atmosfera revoltada. Tot és net i ben arranjat.
I harmoniós. En el sentit que, havent-t'hi també cases d'estiueig o de cap de setmana, no es diferencien de les altres cases. Per entendre'ns no hi ha cap atzagaiada constructiva evident, tot i el gust dubtós del pintat d'alguna façana.  Semblava que tot plegat ens aportés serenor.

Deixem els dos cotxes a l'entrada del poble, a tocar de Santa Cecília, romànica molt bonica al costat del cementiri.

Avui també, mentre m'espero per a tancar el cotxe, em miro complagut com els companys revisen la motxilla, posen els bastons a mida, algun repassa els cordons de les botes, i en un gest que és tota una tossuda declaració de principis, fem els moviments de carregar-nos la motxilla. Tot en ordre. Tot és a punt. 
També el nou cargolet, vell excursionista com nosaltres, que m'havia demanat dies enrera d'afegir-se al grup: "és que el pitjor que ens pot passar és caure en l'engorroniment..."
Prou que ho sabem. I si la darrera maltempsada encara li permet sortir, benvingut! 
Tot el dia tindrà una gran xerrera, res de nou en ell, però que avui jo lligo amb la il·lusió de la sortida. I ho faig perquè, en acabar, està ben content i ja pensa en la propera.

Anem cap al barri de l'església, davant la qual han arranjat un mirador amb una taula explicativa. Magnífica visió del Massís de Sant Llorenç, amb la Mola a l'esquerra i el Montcau a la dreta.
Un mur amb una tanca de ferro impedeix d'apropar-se a l'església. Llàstima. Però s'entén la protecció en un lloc tant isolat.
D'allí ens adrecem al començament del barri del castell, pel que passarem en tornar, on l'estàtua d'una noia mira constantment la llunyania. El Pep la retrata i jo, com a vell Pigmalió, l'admiro d'a prop tot esperant que la proximitat no la molesti.

Anem cap al barri de Baix i sentim veus de quitxalla. Tanmateix, tot i que no veiem ningú, deu haver-hi una casa de colònies. No cal dir que el camí és planer i ben agradable i passat el barri girem a l'esquerra per a endinsar-nos al bosc per sota del Pedró, des d'on accedirem al Collet de Llebre, i voltarem a mitja alçada el Serrat de les Forques per adreçar-nos al castell.
A mig camí del barri de Baix, un parell de cirerers florits poden fer de magnífic marc a la fotografia de grup. I triem aquest.

Anant cap al castell, passem per un corriol molt bonic que vaig triar damunt del plànol a l'hora de preparar la excursió. A més hi ha unes marques, però hem de fer marxa enrera, doncs queda tallat en arribar a unes roques. Així doncs retrocedim per anar a trobar el camí fressat
El castell de Granera té, aparentment, els murs de tancament sencers. I fa molta patxoca. Tanmateix defensivament és una obra notable.

Una reixa tanca l'accés a l'interior, des de la qual es veu poca cosa i sembla que s'hi estigui treballant poc o molt.
Baixem ara sí, pel barri del castell i fem cap a "l'Esclopet", un restaurant on ens quedem a dinar. Amb una magnífica terrassa on fem el vermutet mentre esperem que es faci la paella d'arròs.
Tot un detall de part del temps, que boires amunt i avall tot el matí, amb ullades de sol prou indecises i breus, hagi decidit d'esperar que fóssim a cobert per a descarregar. Un senyor xàfec, dels que fa goig de veure quan, com en el nostre cas, s'està a recer.

La terrassa ens acollirà novament a l'hora del cafè, mentre observem com s'han trencat les boires i apareixen notables  trossos de cel blau.
De retorn als cotxes, és inevitable girar-se més d'una vegada per a veure el turó del Castell senyorejant el seu barri.

I serà fins un altre dia, si Déu vol.