Potser és granòfir

Bloc de motxilla al cotxe, del 27 i 28 de juny de 2015.

El llibre de geologia del batxillerat va aconseguir que em rebotés contra aquesta matèria. Uns dibuixos horrorosos en blanc i negre i tota una colla d'explicacions (per dir-ho d'alguna manera), enrevessades i allunyades d'allò que ensenyava la experiència visual, van fer que memoritzés com un lloro -habilitat aquesta que cal no menystenir- per a poder aprovar justet i així bandejar definitivament el mal tràngol. Del mestre no en parlem, que val més el silenci si d'algú  no n'has de dir de bo, com ensenya la vella dita.
Si l'assignatura hagués estat el que amb els anys d'anar d'excursió "amb els grans"  i les guies de l'Alpina i altres vaig anar aprenent, la nota hagués estat, segur, de les millors, tot i que el coneixement que em van transmetre "els grans" tenia ben poc d'acadèmic, cosa que no em desplau ni mica, i si en canvi molt de relacionat amb la vida diguem-ne pràctica d'aleshores.

Assegut a la terrasseta de l'hotel, còmoda, i ombrívola tot i orientada més o menys a sud, per on la carretera arriba a Ribas de Freser, em venien aquestes coses al cap i d'altres mentre em dedicava a un dels meus plaers: seure, mirar i no fer res. 
Gra nò fir
Granòfir, vet-ho aquí.
Quan un mot no m'és conegut i té una certa musicalitat, tinc la tendència de dir-lo una i altra vegada, fins i tot mentalment, com si es tractés de retenir-lo i encaixar-lo com a peça que manca dins la construcció de la memòria. Un mot sense musicalitat només trobarà el seu lloc a la memòria si, en canvi, m'exhibeix un concepte potent. 
I "Granòfir" té totes dues virtuts.
El concepte l'havia anat traient, garbellant i conformant mercès a aquest immens pou d'informació que és internet, llegint i veient fotografies.

La informació diu que a més de les Roques de la Creu, on hi ha la creu i la senyera a tocar i presidint Ribes, mitja muntanya de Sant Antoni també és de granòfir. Per això, havent llençat la tovallola a instància i radical exigència d'aquest cony de peus en l'intent de pujar el dreturer corriol per a arribar un tros amunt, amb la mestressa havíem  decidit d'agafar el cotxe i pujar a Sant Antoni.
El camí, després de deixar la carretera de Campelles, és molt còmode per al cotxe, i com que ningú ens venia al darrera vam anar fent gairebé com si caminéssim, amb la punteta de gas justa per a no calar el motor. Ni tant sols molestàvem als ocells.
Ens vam aturar al coll de la Casassa, a tocar del Pla de les Manxes, lloc bonic perquè sí des d'on albirar a la llunyania Planoles.

La feliç coincidència que aquell dia havia pujat un grup familiar de Campelles a fer un dinar a la brasa ens va permetre de veure el temple per dins i fer-la petar una estoneta, abans d'arribar-nos al mirador de Ribes, situat al roquerar dit dels Coforns, a deu minuts si fa no fa de Sant Antoni.

Davant nostre, damunt Ribes, les roques del granòfir a tocar del poble. Als nostres peus, l'altra part de les roques de granòfir. El mirador és un lloc excel·lent per a passar-hi una estoneta gaudint del paisatge a vista d'ocell, cosa que segur que pretenien els que hi van fer construir una petita guaita fortificada apta com a niu d'ametralladores.

Amb la mestressa, al mirador, emmarcats a la llunyania pel Taga i la Serra de Sant Amanç.

Això de poder agafar un tros de mineral procedent de la xemeneia d'un volcà de temps tant i tant reculats, tant reculats que només l'intent de fer-se'n cabal esdevé una declaració d'acceptació d'impotència, oimés quan diuen que a Catalunya és tant escàs, esdevé una temptació irresistible.

I vaig agafar la pedra, el tros de granòfir.  I el vaig guardar a la motxilla.

Espero no haver errat, que no sigui un altre mineral que de qualsevol manera hagués anat a parar allà.

Tant se valdria però, si així fos, que l'important per a mi ha estat el que n'he après i la felicitat  de passejar per aquelles muntanyes de la vall de Ribes. 

La pedra serà amb d'altres de tants altres llocs, que no porten enganxat cap nom des que ja fa anys, essent petita la meva filla -o va ser el meu fill?- li vaig deixar la capsa de les pedres, totes i cada una amb el nom enganxat amb cel·lo, i poc m'hagués imaginat que el seu entreteniment fora anar arrencant els noms.

I un dia, desitgem que ben llunyà, quan algú buidi el pis i llenci les andròmines que tots anem acumulant amb els anys, llençarà també un tros de granòfir, que aleshores no serà si no una pedra més. Però mentrestant, estarà amb mi recordant-me aquella vegada que vam anar...