dijous, 6 d’agost de 2015

Al castell de València d'Àneu

Serà una passejada fins a les restes del castell proper. Malgrat la calor que segur suportarem en un matí tant clar, començar-la en un raconet com aquest és, sens dubte, el millor Déu us guard que podíem haver tingut.
A València d'Àneu haig de preguntar on és l'ermita de Sant Cosme, que no està pas indicada i que és a tocar del poble, motiu pel que prèviament no he preparat el camí.
Suposo, jo que soc un malpensat a estones llargues, que en no ser romànica no deu ser vendible com a producte turístico-excursionista, doncs uns i altres, visitants i excursionistes, estem prou afectats de la "romaniquitis" -se m'excusi la paraulota, sisplau- que fa que a aquelles capelles, ermites o esglésies no pertanyents a aquella època i estil no se'ls doni importància. Més d'una vegada ho he sentit a dir, fins i tot a algun company proper.
Una inscripció ens diu que és de començaments del segle XVII.

Hem quedat aquí per a trobar-nos amb una guia de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, que ens portarà a les properes restes de l'antic castell i ens parlarà de la seva història coneguda, de la seva tipologia i dels avenços del seu coneixement a rel de les darreres excavacions.

Explicacions que son un veritable plaer, com les que l'any passat vam fer a d'altres indrets amb els guies de l'Ecomuseu, que son precisament els estudiosos del patrimoni de les seves valls.
No em puc estar de mostrar l'arsenal de bombardes de pedra emmagatzemades en una de les dependències -res queda a cobert- algunes de les quals, si més no, van ser usades contra el propi castell al setge que va patir a la guerra del Pallars, subsegüent a la guerra civil catalana.
Cercant minsos racons d'ombra on ampliar les explicacions, fem un passeig per totes les restes del castell, fins què -òndia, ja ha passat una hora i mitja!- la guia se'n ha d'anar. Li diem que nosaltres baixarem poc a poc i ens acomiadem.

I és que, des que hem arribat al castell, el Pic de Qüenca no deixa de dir-me que de nen petit, sense saber-ho, l'havia dibuixat manta vegades.
Forma part rellevant al fons d'aquest magnífic decorat de muntanyes del cantó de nord. I mai hi he estat.
He sentit a dir que quan hom perd un sentit, aquesta mancança estimula els altres sentits, a fi d'assolir el màxim les potencialitats. 
Potser si, perquè ara, en el meu temps de veure les muntanyes des de baix, tot i que gràcies a Déu no he perdut cap sentit,  la minva de facultats físiques per a anar a muntanya sembla que hagi estimulat, per altra banda, la capacitat d'admiració i observació. I d'estima, en definitiva.
Anem baixant poc a poc cap a València, fins tornar a trobar l'ermita de Sant Cosme.
Un lloc que voldria proper a casa, on seure una bona estona i deixar que el temps s'anés escolant al ritme canviant dels colors, les ombres i els silencis.

2 comentaris:

Marta ha dit...

Tant de bo com dius, tinguéssim aquests paratges a prop de casa. Però sortosament encara poden anar-los a "conquerir". Bon estiu Pere!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Bon estiu igualment, Marta!.