dissabte, 3 d’octubre de 2015

Retrobada a Sant Pau de la Guàrdia

Bloc de Motxilla del dijous 17 de setembre de 2015
Per un moment retrocedeixo molt anys, com si fos davant de cal Tòfol ferrer, allí, a la cantonada del passeig amb la carretera, quan encara hi havia força transport amb carros, sobretot per portar sorra del riu o per a baixar llenya del bosc per als forns. Cal Tòfol era just al millor lloc per la feina que havia de fer.
Però no som davant de cal Tòfol, si no a Sant Pau de la Guàrdia, el poblet que ara queda amagat per la urbanització quan es passa per la carretera antiga del coll del Bruc, i pel que passa el camí que venint de Montserrat per Can Massana ens portaria cap a Igualada. El mateix que fan servir els pelegrins que de Montserrat van cap a Sant Jaume de Compostela.
Després veurem, quan passegem pel darrera de la quadra, que hi ha un tancat per a fer equitació.

I surt el primer acudit: "potser sí que ens aniria bé tenir nosaltres unes bones peülles que `poc sentiríem les pedres del camí...."
Però en comptes de peülles, qui més qui menys ja s'ha empassat la seva dosi de paracetamol amb la mateixa finalitat.
M'estalvio de parlar-los del Tòfol ferrer, que és massa d'hora per a les "batalletes" i acabem de començar l'excursió de retrobada post estival. 
Estem tots de bon humor i al cotxe i a l'hora d'esmorzar  ja s'ha deixat anar els respectius paiais -esperançats, això sí- sobre els entrebancs més o menys greus de cadascú (cony, semblem una colla de vells!).

Quan hem aturat els dos cotxes a l'aparcament de Sant Pau, que no sé si és del restaurant que hi ha -que sembla que només deu treballar els caps de setmana- o és aparcament del poble, s'ha produït novament aquella escena que em fa tant feliç: la preparació per a començar la marxa, motxilla, posar bastons a mida, comprovar que hi ha aigua a l'ampolleta del butxacó , la pastilleta de les dotze al seu lloc....Triguem més que si, acabada la aproximació, preparéssim el material a peu de via.
I em pregunto perquè m'agrada tant de veure-ho, això. Perquè és un començament, en el sentit de preàmbul del que poden ser unes hores felices?.  Potser, simplement, perquè ho podem fer?. 
Anem deixant enrera Sant Pau, en un dia lluminós que es reserva tels de boira a les llunyanies, per un camí, ample, còmode, que deixa per a més endavant les lloses i còdols propis de la morfologia montserratina, i que hauran de facilitar que l'oli estovi els sécs de les frontisses i les rotacions dels cargols, que no s'ha avançat tant en l'home biònic (si és que és un avenç), i seguim sent l'home mecànic.

A poc de sortir de Sant Pau, pel camí del cementiri, que és pel que anem, ja es veu el nostre "ambiciós" objectiu.
Sí. Aquella punteta menuda que es veu sobreeixir de la línia de la carena és el que queda de la torre de Castellferràn.
Em repetiré dient que el camí és amable i el desnivell molt moderat, valor aquest darrer que vaig tenir molt present a l'hora de preparar aquesta primera sortida.
Fins ben endavant, el camí recorre la serra pel cantó de mar i només a la proximitat de la torre ens ofereix les envistes bagenques.

Just abans de començar a davallar cap a Can Maçana, un corriol surt a la dreta i s'enfila xiroi uns quants metres fins a la torre. Més ben dit, fins les restes de la torre, que ofereixen a vents, sols i serenes, un equilibri més aviat precari.
La lectura d'unes curtes notes que ens il·lustrin del lloc on som precedeix el ritual de la fotografia de la colleta. Però no farem la poma aquí dalt, que el ventet que s'ha girat suara ens faria estar incòmodes.
De manera que voltem la torre per fruir del paisatge i reprenem el corriol per a baixar al coll. En efecte, allí estem més arrecerats i cerquem cadascú  alguna pedra que s'acosti el màxim possible al contramotlle del propi cul. No és que hi hagi gaire oferta, però ens adaptem, perquè, de fet, estarem més estona menjant la poma de peu dret que no pas asseguts, doncs ve més de gust contemplar Can Maçana i les Agulles des de la roca de la punta.

A la tornada tenia prevista una curta marrada que ens havia de permetre veure des de sota la carena de l'anada. Però ens trobem que el corriol, prou evident al mapa,  tot i tenir un inici clar, en arribar al torrent que parteix un petit cingle queda emboscat de tal manera que el pas esdevé impossible.
Davant l'alleujament dels companys, els dic de tornar pel mateix camí d'anada, sense cercar altres alternatives. I dit i fet.

Estem tots plegats força bé en acabar. I amb una mica de gana. De manera que anirem a l'hotel del Bruc i farem un menú una mica més complertet que d'habitud.

I és que és la retrobada!