Ramió

Del Bloc de Motxilla del 22 d'octubre de 2015

Assegut davant la llar de foc de Can Mainou, camí de Ramió, a les ufanes valls que fan de peus del Montnegre, pel cantó vallesà, però ja al començament de La Selva. Amb quatre Cargolets més. 

Ens hi hem aturat en dir-nos l’amo en arribar que estiguéssim tranquils, que el gos estava lligat. Ja es veu que no inspirem cap mena de malfiança.

Una conversa calmada, doncs sembla que el xicot té temps, ens porta al banc de pedra de prop del portal, amb un solet que comença a ser agraït després del tros de camí per l’obaga.

I ens convida a entrar  i continuem la conversa a la cuina, davant la llar de foc. No, ells no viuen de la terra. Aprenem que de les cases de la vall només en queda una de pagès, que engreixen vedells i treballen molts camps –va dir vuit?- per a fer-hi farratge, i que també fan patates. És a l'altre cantó i la veurem en tornar, que no hi passarem gaire lluny.

Però aquesta llar de foc….Per altra banda n'he vistes unes quantes de semblants, per descomptat. Però per què precisament aquí se m'ha presentat, com tall de pel·lícula aquella vivència? 

Hi ha qui diu que, de vell, vas recordant més coses de la infantesa i la joventut que d'abans d'ahir. Potser sí que sigui això.

O és que els grocs i torrats d’alguns arbres mig barrejats amb la sureda, sobretot arbres de ribera a tocar del rierol, han “recuperat” aquella tardor? Perquè, per quins set sous recordo també que era tardor?.

En acomiadar-nos ens diu que potser millor que retrocedim, que l’inici del camí cap a Can Molera, des d'on som, està embardissat i hi ha un arbre caigut. Jo m'ho miro i tanmateix hi ha unes bardisses, un petit malpàs i més enllà, un pi ajagut. Però els cargolets, em penes i treballs si es vol, hem passat per llocs pitjors, i tot i agraint-li  la seva gentilesa  ens acomiadem i dic als companys que tirarem endavant.

Uns bons cops del meu bastó, que és de bruc, no com els bastons de senderisme, permeten obrir una mica de pas per l'esbarzer, salvem el petit malpàs ajudant-nos mútuament i, en arribar al pi ajagut veig que ja està sec. Perfecte, li trenco un parell de branques que fan nosa i ja podem passar per sota ben ajupits i sense necessitat d'anar a quatre grapes.

Més endavant el camí és còmode, però evidencia que no hi passa ningú. Ningú ja va de can Mainou a Can Molera o a l'inrevés. I el sotabosc avança. Un temps més i el camí s'haurà perdut. Un més.

Son aquestes, masies de construcció ben ferma. Grans. 

Un tros més de magnífic passeig pel bosc, creuem la riera  per trobar el camí principal, una pista de fet, i arribem a Ramió. Amb la seva església dedicada a Sant Andreu. Ja som a Sant Andreu de Ramió.

La rajola que diu “Remiño” i no Ramió, té una explicació. Però som a Ramió. 

Veiem el lloc, corresponem a la salutació d'una noia des de la finestra, que feineja al pis de dalt de la casa de colònies i fem la poma. El lloc és preciós i el dia que ens fa hi ajuda i molt.

En tornar pel camí principal cap al cotxe veiem, com ens havien dit, Can Oller, amb els coberts del bestiar.