diumenge, 24 de gener del 2016

Cal donar gràcies



Un mig matí de grisos clars i mar mandrosa.
A la mar aquests dies li deu resultar feixuga aquesta pressió atmosfèrica, vet aquí que a més de moderar les ondulacions de l'aigua acota la testa -lluny d'altres vegades altiva o enfurismada- per oferir-nos el discret, gairebé íntim, espectacle de les minves. De les minves de gener, que hi som al gener.

Unes minves que al roquissar de la costa de Montgat, una de les meves properes preferides, per anar a veure la mar on no sembla tant pretesament domesticada per allò urbà, allò massa urbà, que trenca l'equilibri que, a parer meu, hauria de presidir l'espai on mar i terra es donen la mà. On dos móns s'abracen sense fondre's, on casascú resta cadascú en l'abraçada, com una parella ben avinguda, sense imposicions ni preeminències.

No he volgut fotografiar aquell pam de costa humida que la minva ha deixat, despullant la roca. M'he volgut quedar amb la imatge a dins, que massa sovint aquella fotografia queda després en una carpeta que rarament tornaré a mirar. Val més que em guardi la imatge dins meu, que de fotografies ja en faig prou i em retorni, sense demanar-ho, en qualsevol altra passejada.

Com la d'avui, amb la meva mestressa, que, ella sí, m'ha retratat encaixonat a les dues roques que jo n'anomeno, només per a mí, el meu particular racó de la mediterrània. Però com que no vull tenir "watssap" i telèfon que sigui "smart" (ho he escrit bé?), encara no me l'ha passada i no la puc posar, tot i que no és gaire de lamentar atès "l'actor" principal.

Sí que ha servit el seu "smart" per a fer-me saber -jo no duia el gps- que la nostra passejada ha estat de tres quilòmetres.
M'ha dit doncs, la mida.  La distància que puc recórrer sense haver-me, necessàriament, d'aturar.
De mig desembre ençà que no he fet una sortida. I després de les atencions que unes professionals i simpàtiques fisioterapeuta i metgesa han vingut dispensant a la meva persona, concentrant-les a la delicada pota dreta del darrera, tenia la curiositat de veure què s'esdevindria si passejava un xic més enllà del recorregut per anar a comprar o agafa el metro.

Idò bé -com diuen els mallorquins- ja ho sé. Passant per corriolets de roca, per trossos de sorra de la platja, per asfalt i camí obert, i sense córrer ni aturar-me, puc passejar uns tres quilòmetres abans que els peus -tots dos- diguin prou.
Així doncs, poc hem perdut: podré fer les sortides dels Cargols, només prenent la precaució de, a mig camí, aturar-nos una estona -potser mitja horeta farà el fet- per a revenir i seguir l'altre mig camí. Amb l'ajuda inestimable, abans de començar,  de l'ínclit paracetamol, que quedarà reservat prioritàriament per a les sortides.

Cal donar gràcies, moltes gràcies!.
Per tot el que per anys i anys m'ha estat permès de fer, de caminar i caminar. Moltes gràcies per haver-me permès d'arribar fins aquí.

I moltes gràcies pel que, encara, sembla que podré fer.

(Se'm perdoni que hagi parlat tant de mí, però el meu amic blog m'enyorava després de tants dies de no guixar les seves -ni que siguin virtuals- pègines)

8 comentaris:

JERKOUT ha dit...

I per xò te les donem Xiruqueru, perquè llegirt-te és un goig al fet de caminar, al fet de viure§!! un, dos o tres quilòmetres, o només amb els teus mots. Moltes gràcies!!

Gatsaule ha dit...

Espero que la cosa no hagi estat massa greu i milloris ben de pressa! Cuida't molt i, per poc que puguis, no t'aturis!! Salut,

Marta ha dit...

Et trobàvem a faltar. Poc a poc i bona lletra! Que et milloris!

Salvador ha dit...

No et vull plànyer ni molt menys ja que jo em trobo en una situació semblant desde fa més d'un any. Sense saber ben bé com em va agafar una mena de sobrecàrrega als bessons de la cama dreta -també la dreta com tu- i tinc un dolor que no em deixa caminar amb gaire pressa ni durant gaire temps. Jo també he hagut de prescindir de les sortides a la muntanya que tant estic enyorant. Ara també estic en mans de fisioterapeuta i de metges per veure de solventar el problema, i a més haig de fer màquines i exercicis al gimnàs per reforçar la musculatura i fer estiraments... tota una llauna, si senyor.
Serà producte de l'edat.. ai ai ai
Una abraçada

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ostres JERKOUT, m'has fet pujar l'autoestima als núvols! No saps com t'ho agraeixo.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gatsaule, gràcies pels teus bons desitjos. No, per poc que pugui no m'aturaré. Però soc conscient que el procés de deteriorament no és com una caiguda o un impacte. Ja se sap allò de "caldera vella, bony o forat", oi? Encara que faci molta mandra acceptar-ho. Salut igualment!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies Marta. Farem el que podrem!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vaja Salvador, que tots dos podem seure al banc del "si no fos..."! Salutacions cordials.