Remenar papers vells quan es té
la intenció de fer-ne tria sol comportar petits viatges memorístics, a voltes
agredolços. El passat, malgrat tot, no és tant passat quan és el nostre, en la
mida que nosaltres mateixos som parcialment -en gran proporció- passat. La
majoria de la gent no tenim unes bones golfes a casa on acumular, ni que sigui
a tall de mals endreços, tot allò que nosaltres o els nostres avantpassats hem
anat guardant en el decurs de la vida. I de tant en tant doncs, “toca” fer
tria.
I sovint fracassem en la feina de
fer la tria: n’hi ha prou que es llegeixi en diagonal qualsevol opuscle,
article o es miri una imatge, per a quedar abstret en allò que diu o representa
i que ens passi el temps sense haver fet la feina. Bé, ja ho faré un altre dia,
sol passar i aleshores la tria es queda per fer.
Vet aquí que ahir remenant una
petita pila de números de la revista “Excursionisme”, el butlletí de la Unió
Excursionista de Catalunya, la Uec, a la que vaig pertànyer, ens vam aturar un
moment en un article de l’edició del desembre de 1976. Fa, “només” quaranta
anys. I és clar, com deia abans, vaig
retenir tota la pila per a tornar-me-la a mirar abans de prendre la decisió
definitiva.
1976: un any després de la mort
del dictador. Un parell d’anys abans de la constitució espanyola que ara fan
servir els seus hereus vergonyants -de dreta i esquerra- per a tallar qualsevol
ànsia d’aprofundiment de la llibertat. Un any d’incerteses i pors encara de com
i cap a on podrien girar-se les coses, sobretot per a aquells que havien viscut
la guerra en primera persona.
Interpretar la història de
l’excursionisme i la societat d’aquells anys per part de la generació que ens
ha succeït és feina feixuga i molt interessant si es vol fer amb ànim de
conèixer i amb honradesa intel·lectual i personal. Que és la única manera
d’aprendre història si el que es vol és realment aprendre història. I és per
això que m’horroritza de veure amb quina mala fe, amb quina volguda ignorància
per a adobar determinats discursos polítics, es manca a l’honradesa
intel·lectual i personal per a discursejar sobre fets i personatges de fa dos-cents anys,
com es fa en relació, per exemple, al
Marquès de Comillas, o més de cinc-cents anys, com és el cas de Cristòfor Colom.
I com, amb una mandra intel·lectual realment preocupant, per anorreadora, tants i tants accepten, sense més, aquests
discursos.
Vist amb la perspectiva dels
anys, aquell excursionisme vigorós, de fermes conviccions gresolades en els
anys dificilíssims de la dictadura estava però, iniciant el cant del cigne, per
estrany que ara ens pugui semblar. Un cant del cigne perllongat en el temps,
això sí, però que anunciava l’inevitable. El que ara sabem que va ser inevitable,
perquè no ho vam voler evitar. Deixeu-m’ho dir: no van voler, la
majoria, evitar. El que no va aconseguir la dictadura ho va aconseguir, de mica
en mica, el progressisme de fireta i la canonització del muscle.
És en aquest número de
“Excursionisme” que esmento, recordem que és de fa quaranta anys, que en un
article de glosa del centenari de l’excursionisme que aleshores s’esdevingué,
Lleó Dret (un pseudònim utilitzat per un gran excursionista), escriví, ja com a
final de la seva reflexió el que copio tot seguit:
Profètic. Tots sabem que van triar el pòdium i l'excursionisme va anar morint lentament.
A bona part dels que vam perdre ens van titllar de xiruqueros, arrossaires, badocs, cumbaiàs...Tot un honor pels anys que ens puguin quedar. I pels pocs que avui, individualment i sense haver begut d'aquelles fonts, tenen un tarannà semblant. Qui sap si, potser, va quedar alguna llavor esparsa?
No, evidentment, per molta tria que faci, aquest butlletí no el llençaré.
7 comentaris:
Completament d'acord amb el missatge d'aquest post.
Jo, aquell dia, no tenia ni un mes de vida. Però amb tan sols un mes de vida ja havia fet tard. Espero que la tristor que m'envaeix els ulls me deixi descansar. Bona nit.
Moltes coses es veuen venir però no s'hi pot fer res.
També em sorprenc i em desconcerten algunes de les activitats que molts joves i no tan joves fan a la muntanya. Curses al límit, "esports" d'alt risc pels participants i sovint per la natura, etc. Sobretot per la quantitat de gent que hi participa. Però el marketing de tota la indústria que viu d'això ha fet forat i gros.
Personalment hem quedo, com tu, amb l'excursionisme clàssic. El trobo més en sintonia amb els valors que sempre m'han fet feliç quan he anat d'excursió i que són incompatibles, entre altres moltes coses, amb la velocitat cronometrada i l'ànsia de arribar el primer.
Competir sempre arreu, contra els altres i contra un mateix...una estupidesa, que sovint, ho crec sincerament, ha de portar a la frustració i a una societat més insensible i insensata.
Potser és el que alguns volen.
Jo ho veig diferent. De sempre hi ha hagut diferents maneres de viure la muntanya. De fer país. Abans i ara hi han hagut capelletes creades per l'egocentrisme dins el món excursionsta, per penjar-se la medalleta més que per fer país. Abans l'excursionisme sols el practicaven els de ciutat. Ara, el coneixement del país és molt més elevat gràcies a què l'excursionisme és arreu. Els mapes d'avui són més rics que els d'abans, per la identificació de topònims, camins, llocs. Fa país un excursionista netejant una font i un corredor d'èlit mostrant una estelada per la tele? Ara es posarà de moda l'"slow mountain" o el "into the wild"? Excursionisme clàssic adaptat al temps que corren.
Gràcies amics, per les vostres aportacions.
Publica un comentari a l'entrada