Hem assistit aquests darrers dies a la controvèrsia generada
per la decisió de l’Institut d’Estudis Catalans de suprimir determinats accents
diacrítics. De fet uns quants només, doncs els altres es mantenen.
Una demostració d’aquesta controvèrsia la llegeixo no fa
gaire a l’article pel qual Vilaweb explica perquè no aplicarà la modificació de
la normativa.
És una “virtut” molt nostrada, massa, aquesta d’anar a la
caça major i deixar d’acaçar el senglar per a encalçar una llebre que se’ns ha
creuat en el camí. La qual cosa fa que, normalment, perdem el senglar i la
llebre.
Un exemple del què dic, ben dissortat a parer meu, ens el
dona el que en diem el procés cap a la independència, on alguns minoritaris ens
embranquen en collonadetes subsidiàries tot posant en perill l’objectiu final,
el gran objectiu.
Traslladat a la llengua, la situació de la qual tant i tant
ha de menester la nostra estima i cura, som capaços de discutir el sexe dels
àngels de l’accentuació de determinades paraules, mentre el gran objectiu de
mantenir, enriquir i difondre la nostra parla queda, ai las! en un segon pla.
No sembla que ningú demani -exigeixi hauria de dir quan es
tracta de mitjans de comunicació subvencionats pels diners dels contribuents-
el respecte degut a la llengua, tant pel que fa als anuncis publicitaris com a
l’expressió oral i escrita dels periodistes que, amb una freqüència digna de
millor causa, empobreixen escandalosament, vull creure que per ignorància,
l’idioma.
O no? Que sóc massa ben pensat? Perquè assessorament lingüístic en tenen tots els mitjans.
O no? Que sóc massa ben pensat? Perquè assessorament lingüístic en tenen tots els mitjans.
Així, sentirem que
aquell diu que el jugador contrari s’ha
fet amb la pilota. Què s’ha fet amb la pilota, un embolic?, un bon brou? O potser s’ha
fet un moneder aprofitant la pell?
No cal ser afeccionat als programes de cuina per a sentir a dir manta vegades que aquesta o aquella menja s’ha de provar, com si provéssiu un cotxe o demostréssiu una hipòtesi. No espereu pas que diguin que el menjar es tasta.
En comptes de llençar les escombraries ens diuen que les tiren. Com aquell qui tira un roc. O que el paper es trenca, no s’estripa. I no diguem que la roba s’esquinça, que això ja fora demanar massa.
No cal ser afeccionat als programes de cuina per a sentir a dir manta vegades que aquesta o aquella menja s’ha de provar, com si provéssiu un cotxe o demostréssiu una hipòtesi. No espereu pas que diguin que el menjar es tasta.
En comptes de llençar les escombraries ens diuen que les tiren. Com aquell qui tira un roc. O que el paper es trenca, no s’estripa. I no diguem que la roba s’esquinça, que això ja fora demanar massa.
Del llenguatge dels anuncis val més que no en parlem si no
tenim ganes de renegar.
De com fem servir la nostra llengua, de com la respectem,
enriquim, o no, això que en diem “Madrid” no en té la culpa. És cosa nostra. I
res permet pensar que si un dia som independents farem les coses que ara,
podent fer, no fem.
No, els diacrítics no son el problema.
3 comentaris:
Totalment d'acord, i això que t'has oblidat l'exemple més habitual, el "s'ha caigut"...
El problema fonamental el tenim nosaltres. Estic convençut que la nostra pròpia inòpia està fent complicat ampliar la base social independentista. Tan senzill que seria imitar als escocesos, on la bona gestió del seu govern fa que allà l'opció independentista sigui cada cop més majoritària.
Totalment d'acord amb vosaltres i afegiré aquell altre expressió sobre el fer i tenir/o donar
Els catalans i no (donem petons)
i diem en lloc de (no m'ha donat temps)
endavant les atxes!
mare meva no s'entén res, ho he posat dins de claus i s'han esborrat les paraules.
Volia dir:
Totalment d'acord amb vosaltres i afegiré aquella altre expressió sobre el fer i tenir/o donar
Els catalans fem petons i no (donem petons)
i diem no tenim temps en lloc de (no m'ha donat temps)
salutacions
Publica un comentari a l'entrada