dilluns, 27 de març de 2017

Per sant Josep borrona el cep

Sí, sí que tens raó d'estar emprenyat, amic blog, tres mesos son molt de temps encara que siguin tres mesos d'hivern.
Posat a presentar-te excuses et diré que m'ha calgut d'una banda un procés d'adaptació, que tota nova experiència requereix esser processada amb la calma amb què s'esmerça un ruminant, si hom en vol treure quelcom de positiu. I quan aquesta experiència no n'aporta res de positiu, ans al contrari, hom s'arrisca a perdre's a les ziga-zagues d'allò que, precisament per desconegut, pot retornar-te una i altra vegada al mateix punt, un cercle sense sortida aparent. 
I doncs?, doncs això. Que tot vol el seu temps. I que no et demano pas que ho entenguis, però sí que sé que la teva condició d'amic es valdrà més de la benevolença que de la comprensió.
Tres mesos a més, també, que no sortim els Cargolets. Coses que passen, com se sol dir...Per això, qualsevol anada fora-vila, en aquest cas fora-ciutat per ser més precisos, me la puc prendre com si fos una excursió en la versió més minimalista. I creure'm, a més, que al pot petit hi ha la bona confitura, com explica la dita nostrada, i que la substància pot prendre's diluïda o més concentrada. Sigui d'una manera o altra i si us plau-per força, es pren i avall que fa baixada.

En endavant dius? Déu dirà noi. Com sempre. De moment, també com sempre, esclata la primavera, la renaixent, la a vegades un pèl histriònica, la romàntica, la seductora, la tossuda primavera. 

"Per Sant Josep borrona el cep". Cert del tot, com totes les dites que beuen de l'experiència de la terra.
Mira com ho mostra aquest cep que per Sant Josep no tant sols ha borronat si no que, a més, ha tingut la fatxenderia de mostrar la seva força eclosionant les fulletes. Perquè la primavera, m'ho havia deixat, és també molta força.


De poc a menys sí, però sàpigues company que vam deixar la mestressa i jo el cotxe a un quilòmetre del nostre objectiu, i que els meus peus van resistir el quilòmetre d'anada i tornada. Fixa't, la distància per a fer allò que se'n diu "vida normal". T'explico un secret: m'agrada, em fa gràcia, veure com la meva dona dissimula quan veu que s'ha avançat, que m'ha deixat enrera. És d'agrair, oi?

El dia de primavera, deliciós, de sol calent que avisava d'una possible atzagaiada venidora del març-marçot,  ens va obsequiar també, aquest camp d'ametllers del mas de Figueres entapissat de ravenisses. Tot un espectacle, oi?


Va blog, pren aquestes ravenisses florides  com a pom de desgreuge, pel silenci hivernal i, qui sap, per altres silencis, perquè el Xiruquero poc o gens podrà parlar en endavant d'excursions i mirarà de no fer-se pesat amb "batalletes" del passat tot i que, vulguis que no, alguna o altra s'escaparà. Potser recuperaré aquella etiqueta de "un dia, un lloc" que, de fet, és el que he fet avui del Mas de Figueres, a la Terra Alta. Potser sí perquè així,  tant tu com jo podríem anar mantenint la flameta.

Amics, oi? 

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Amics, per descomptat ¡¡¡¡¡¡
Núria

Marta ha dit...

Pere el teu silenci ens extranyava i m'alegro del retorn. Tots tenim temporades de sequera intel·lectual. Sigui el que sigui, desitjo que la primavera hagi despertat també en el teu blog i el silenci hagi quedat enrera. Continuarem gaudint dels teus apunts!!!!

Salvador ha dit...

També com et diu la Marta, a mi m'extranyava el teu silenci de gairebé tres mesos.
Has aparegut i de forma molt poètica i molt subtil, deixes entreveure que algun entrebanc has tingut que t'ha impedit escriure i fins i tot sembla que t'ha impedir caminar, si més no dius que els cargolets no sortiu fa temps.
Sigui el que sigui, amic Xiruquero, benvolgut Pere, desitjo que recuperis la teva normalitat el més aviat possible i des d'aquí et donem ànims per seguir endavant.
Una abraçada d'un que també es va fent vellet a poc a poc.
Salvador

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Gràcies amics. Salutacions.