Platja de Llevant

Tarda de divendres avançada. El sol ja s’està cansant de la jornada, després que el matí hagi hagut de lluitar amb uns núvols erràtics i pixaners i s’apropa al seu llit de ponent.

Aniria a fer un tomb, però...

De fet, la burreta és a l’estable i de diumenge que no ha sortit. Pobreta, deu tenir ganes de fer-ho. Sí, aniré a fer un tomb amb la burreta, així tots dos farem el fet, ella sortirà i jo també sense haver d’esmerçar gaire esforç.

Cap a on? No ho sé. En aquestes hores no és qüestió d’anar gaire lluny. Anirem a veure el mar potser. Si jo visqués en un poble, ben aviat seria fora vila, i tantost prendria el camí de les vinyes o el del riu, vés a saber, com el dels camps o del bosc. Però una gran ciutat és tot un altre món. Anant cap a mar veig que el cinturó litoral està atapeït de cotxes, de manera que vaig per dins la ciutat. Trànsit, això sí -és divendres, però qualsevol dia seria igual, suposo- i anem tirant seguint més o menys la costa.

Abans d’arribar al  Fòrum, ja a prop, veig que hi ha uns grans aparcaments amb entrada lliure, que no son de pagament. I hi entrem. En baixar de la burreta, el mar davant, el veig,  però no la platja, que queda en sota tapada per la zona d’aparcament. Darrera, grans torres, de formes diverses, totes emulant la torre de Babel, a veure quina s’apropa més al cel. Deu ser el que en diuen la zona de Diagonal-Mar.

Deunidó, per ser quarts de vuit, els cotxes que encara hi ha a l’immens aparcament. Baixo a la platja per un dels llocs d’accés, consistent en una rampa emporlanada encaixada entre dos murs de formigó, dos murs, això sí, que el constructor va ratllar geomètricament tot cercant, sembla, el dibuix que farien grans peces de pedra regular, una petita llicència que és d’agrair per a no sentir-se del tot encaixonat entre murs.  I surto davant d’un xiringuito on la gent sembla feliç de romandre malgrat un moderat soroll -algú en deu dir música- que no sembla pas que els faci cap nosa. M’agrada veure-ho, perquè sembla talment que estiguin relaxats i contents.

Hi ha una caseta d’excusats al costat, que un noi negre està acabant de netejar. I uns metres més enllà un panell amb símbols d’informació que diu “Platja de Llevant”. A caram, així que som a la platja de Llevant. No hi havia estat mai. Sí, veig a l’esquerra, mirant el mar, la gran construcció de pla inclinat del Fòrum que té les plaques solars.

Dos quarts i mig de vuit i pels altaveus, en català, castellà i anglès, es diu que els vigilants de la platja pleguen, que se sigui més prudent encara i que en cas de necessitat es truqui al 112.

La gent es va vestint i marxant, mentre, assegut a prop d’una de les dutxes, faig el cigarret. M’agrada veure com aquella dona que tinc d’esquena, un tros enllà, es posa els sostenidors a la cintura, els corda pel davant, els fa voltar, els puja al pit i fa el moviment de facilitar l’entrada de cada pit a dins. Gestos. Gestos ben característics. Com el dels homes que tirem una mica el cul enrere just abans de treure la tita per a fer un riu.

Ja amb ben poques persones a la platja i amb molta cura, que en caminar per la sorra no faci moviments que m’adoloreixin més els peus, m’arribo al trencant de les ones. Ara sí que la sentor de mar m’arriba bé i la remor m’embolcalla en el seu compàs repetitiu però sempre diferent, com diferent és sempre el cant dels ocells. Una mar que ve a raure, entre dos espigons artificials, prou allunyats l’un de l’altre, a una platja que no era i va ser, però que la mar encara no ha pogut – o volgut- fer seva. No hi ha cap petxina, cap alga seca, cap penyora de vida.

Ara, jo de cara el mar i els coloms espigolant per la sorra alguna resta comestible que hagi pogut caure de la bossa dels banyistes. Coloms. No veig cap gavina. Sí, se’m fa estrany que no hi hagi gavines.

L’ombra dels grans edificis del darrera s’ajau a la platja i el sol ja està molt baix. Torno a la burreta, la deslligo i cap a casa. I haurem acabat de fer el tomb.