Sortida de vacances

Que un trajecte, recorregut, itinerari, sigui un viatge o  una excursió, depèn de la finalitat de qui fa el trajecte.
Qui va per feina a una ciutat alemanya, posem per exemple, no té l’actitud de qui hi va per vacances i doncs  la experiència és ben diferent. Sí, certament estic dient una obvietat, però això ja ho solem fer els badocs que, per altra banda tenim l’avantatge que hi ha coses que no ens passen desapercebudes.  Cadascú el seu tarannà.

Molta estona hem anat darrera un camió de pinso que hem trobat a la sortida de Riudecols, a l’alçada de Les Irles  i darrera del qual, per impossibilitat o prudència, hem anat fins gairebé a les envistes de Móra. I és que els camions son vehicles pesants, que no vol dir que siguin vehicles lents, la qual cosa cal tenir molt present a l’hora de plantejar-se un avançament, doncs tanmateix s’aculen a les pujades (com ens passava a nosaltres quan dúiem la caravana), però cal estar molt segur, en canvi, si es vol fer l’avançament a una baixada.
I amb tot aquest temps darrera del camió,  més si la mestressa  es deixa caure una estoneta al braços de Morfeu, es pot observar des del coll de la Teixeta com les espesses boires que semblen venir de ponent s’empassen del tot l’airosa, pètria imatge, de la Mola de Colldejou, o bé donar-li voltes a això que fent un bon tros del mateix recorregut, el camioner no va de viatge i nosaltres sí, o bé ell va per feina i nosaltres no, mentre els quilòmetres d’asfalt transiten sota les rodes com alfombra màgica i els paisatge se’ns ofereix tant a l’un com als altres.

Vet aquí que hem començat vacances.  I ja veurem què fem. De moment hem tornat a la Terra Alta i després, després, ja decidirem, que tenim un mes ben bo pel davant i ben guanyat també fent d’avis sempre i en tot moment que ha calgut. (Sí, certament no aguantarem pas un mes sense veure la patufa). Però és un mes per davant. I sense cap projecte concret, la qual cosa posaria dels nervis un bon amic meu que és d’aquelles persones  que ho han de tenir tot ben programat, fins i tot amb alternatives previstes per si alguna cosa programada fallés. És allò que deia abans de que cadascú el seu tarannà.

A jo, a mi, hores d’ara, em fa feliç pensar que faré el que vulgui i el que pugui, oimés compartint amb la mestressa aquesta manera de fer.

De moment, d’aquí poques hores, la primera posta de sol per l’Aragó, que amb les boires que entren, promet.