divendres, 28 d’agost de 2020

Els de "la Cultura"

 

Amb això de “la cultura”, passa el mateix que amb les “esquerres”, que aquells que se’n reclamen es situen, ells mateixos, un graó per damunt de la resta de mortals. No cal que ningú els reconegui aital alçada moral, ells ho diuen i ja n’hi ha prou. Perquè son d’esquerres o del "món de la cultura", vet-ho aquí.

Si els hi preguntem què és cultura, la vessem. I la vessem perquè més enllà que aquest mot tingui moltíssimes definicions -cadascú de nosaltres podem fer, també, la nostra pròpia definició- els que se’n reclamen ho tenen molt clar: cultura és el que fan ells i avall que fa baixada.

Ho hem vist i ho veiem molt sovint, i ara, amb els efectes nocius de la pandèmia tornem a veure una vegada més com s’omplen la boca de “cultura” per a reclamar -quan no “exigir”-, un tracte de favor de les administracions. Tracte de favor, llegeixi’s subvencions, que seran criticades per insuficients, a la propera xaronada en forma dels premis que s’auto-atorguen entre ells en les gales que organitzen entre ells, i això sí, sense tallar-se un pèl, davant del polític del ram de torn, preferentment el propi conseller o consellera de Cultura.

És clar, ells “son” la cultura, o sigui, pedigree social, que dona més drets que a ningú altre.

Com diu la lletra d’una vella cançó del Quico Pi de la Serra,
“La cultura rima bé amb literatura,
Amb amargura, cura i aventura,

amb pura, caradura i amb censura,

amb futura, obertura i dictadura.

 

2 comentaris:

Joan Antoni ha dit...

Des de tot temps la cultura ha necessitat mecenes per viure i sobreviure. En totes les seves branques han estat imprescindibles. Al nostre temps, els mecenes privats són escassos i per això es busca el finançament públic. Quan les faves a repartir són escasses, hom ha d'avenir-se amb allò que li ha tocat. No hem sabut aprofitar els anys d'abundància per invertir-los als temps d'escassetat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És tal com dius, Joan Antoni. Jo hi afegeixo de la meva collita:
1.- No n'hi ha prou que hom digui que allò que fa és cultura perquè hagi de ser objecte de subvenció.
2.- El finançament públic es pot demanar, no exigir, en nom de la cultura, perquè,
3.- el finançament públic vol dir els diners dels impostos que paguem i si es posen a una bossa s'han de treure d'una altra.
4.- Les subvencions amb diner públic -de tots nosaltres- son una excel·lent eina de clientelisme.
Hi hauria més consideracions a fer, però vaja, tampoc cal ser massa exhaustiu.