dilluns, 15 de gener de 2007

De Mundet a La Trinitat

Al bar de les facultats del que havien estat les Llars Mundet no hi ha gent de mitjana edat. O son joves estudiants, amb l'afegitó d'algun jubilat que s'ha posat a estudiar, o gent gran que ens hi aturem a esmorzar abans d'ana a fer l'excursió.

Normalment, les vegades que hi hem anat, ens hem trobat algun altre grup, però no dijous passat. És un bon punt de partida per a accedir a les parts central i llevantina de la serra.

Aquest dijous vam passar per davant del portal del parc del Laberint i vam anar fins a la font de la Marquesa i després cap al Forat del Vent.

Quan veig Barcelona des d'aquests topants enlairats de la serra sempre tinc la impressió d'una mena de magma que avança lent però inexorable. El pitjor és que no és només una sensació.

Un matí de boires altes que entelen el cel i deixen passar escadusserament els raijos de sol. Temperatura agradable, llevat d'alguna ventada fresca al cantó nord.

Seguim el camí cap a la Torre Baró i des d'allí, després del recés establert quan fa un temps determinat que caminem, baixarem cap a la Trinitat nova.

M'agrada aquesta variant perque no l'havia feta mai, tot i que els turons pelats evidencien per les restes que ho son per causa del foc i és un espai despullat, amb regust d'erm, tanmateix com si aquell magma que deia hi hagués arribat i esperés una nova embranzida.

Tot un contrast amb els paratges encara generosos de vegetació que hem passat abans i que guarden amb discreció els carrers del cementiri de Collserola.

Del Cantó del barri de Torre Baró pugen alguns caminants en direcció contrària a la nostra i alguns, encara, mantenen el costum de saludar. D'altres passen lleugers mirant-se repetidament el rellotge.

Agafem el metro a la Trinitat, que té una entrada especial, així com si fos una bocamina.

Amb un bon corrent d'aire. Potser del vent de nord d'abans o més aviat dels passadissos del metro, el fet és que l'indemà em surt un bon encostipat.

A veure si me'l puc treure del damunt aviat.