La Roca d'en Toni

Ahir dijous, "tocava" sortida de veterans.

Diumenge vaig anar al Montnegre, com vaig explicar al meu article anterior. Potser és forçar una mica la màquina sortir diumenge i el dijous següent, però com que, gràcies a Déu, sembla que vaig prou bé, no m'he sostret a la temptació.

Dijous era el dia que havia de "nevar a cotes baixes", segons ens dèien els televisius meteoròlegs quatre dies abans, previsió mantinguda un dia després, matisada reforçant el condicional vint-i-quatre hores abans del dijous-de-totes-les-neus i afegint-hi poques hores abans, que depenent de quin recorregut fes finalment la borrasca.

Molt bé. Amb tots aquests condicionals qualsevol ens podem ens podem posar a jugar a endevinaires.

Afirmo, i no va de conya, que podria haver-hi els carrers molls, això sí a condició que plogui. I també que hi haurà onades grosses. Això sí, si bufa fort el llevant. Quan jo afirmo això, qualsevol està autoritzat a dir-me que molt bé, que després de tant d'esforç, m'assegui i reposi, que les meves neurones deuen estar exhaustes.

Tampoc hi ha tanta diferència, i la que hi hagi pot raure en tot cas, en que no sóc televisiu, no em financia Repsol i no em dedico a fer volar coloms que, al cap i a la fí, és el mateix que fer previsions cinc dies abans farcides i enfarinades de condicionals.

Però bé, com diu un amic meu, amb el seu accent del Pla de l'Estany "eso es lo que hay".

I "lo que hay" va ser dijous una temperatura hivernal força agradable, una despullada del quart pis de roba que duiem al damunt i un solet d'hivern d'allò més agradable quan érem a la Roca d'en Toni.

La Roca d'en Toni és un dòlmen força conegut que hi ha a la serralada damunt Cabrils, d'on vam sortir, agafant la pista direcció Can Boquet i deixant-la un tros després per agafar un camí que fa drecera per a anar-hi.

Al costat de l'enterrament megalític, senyalitzats per uns xiprers que fan força goig, hi ha també uns enterraments a terra, com diriem actualment, en bateria, que cobrien unes pedres i que sembla que corresponen a un període més modern, tal vegada de l'època íbera.

Nosaltres no ens hi vam arribar aquesta vegada a Can Boquet, però val la pena anar-hi doncs és una pairalía gran, que fa patxoca, avui deshabitada i que hi té una capella prou ben conservada, al menys exteriorment.

Del dòlmen vam anar cap als Quatre Camins i d'allí vam tornar a baixar a Cabrils per una de les nombroses urbanitzacions que, literalment, ofeguen el terme.

Tres hores d'un recorregut força agradable, tot i que el desnivell entre la sortida i la Roca d'en Toni fa ser-hi.

Sort de les raquetes de neu, que si no ens haguéssin hagut de venir a rescatar!