divendres, 26 de gener de 2007

La Roca d'en Toni

Ahir dijous, "tocava" sortida de veterans.
Diumenge vaig anar al Montnegre, com vaig explicar al meu article anterior. Potser és forçar una mica la màquina sortir diumenge i el dijous següent, però com que, gràcies a Déu, sembla que vaig prou bé, no m'he sostret a la temptació.
Dijous era el dia que havia de "nevar a cotes baixes", segons ens dèien els televisius meteoròlegs quatre dies abans, previsió mantinguda un dia després, matisada reforçant el condicional vint-i-quatre hores abans del dijous-de-totes-les-neus i afegint-hi poques hores abans, que depenent de quin recorregut fes finalment la borrasca.
Molt bé. Amb tots aquests condicionals qualsevol ens podem ens podem posar a jugar a endevinaires.
Afirmo, i no va de conya, que podria haver-hi els carrers molls, això sí a condició que plogui. I també que hi haurà onades grosses. Això sí, si bufa fort el llevant. Quan jo afirmo això, qualsevol està autoritzat a dir-me que molt bé, que després de tant d'esforç, m'assegui i reposi, que les meves neurones deuen estar exhaustes.
Tampoc hi ha tanta diferència, i la que hi hagi pot raure en tot cas, en que no sóc televisiu, no em financia Repsol i no em dedico a fer volar coloms que, al cap i a la fí, és el mateix que fer previsions cinc dies abans farcides i enfarinades de condicionals.
Però bé, com diu un amic meu, amb el seu accent del Pla de l'Estany "eso es lo que hay".
I "lo que hay" va ser dijous una temperatura hivernal força agradable, una despullada del quart pis de roba que duiem al damunt i un solet d'hivern d'allò més agradable quan érem a la Roca d'en Toni.
La Roca d'en Toni és un dòlmen força conegut que hi ha a la serralada damunt Cabrils, d'on vam sortir, agafant la pista direcció Can Boquet i deixant-la un tros després per agafar un camí que fa drecera per a anar-hi.
Al costat de l'enterrament megalític, senyalitzats per uns xiprers que fan força goig, hi ha també uns enterraments a terra, com diriem actualment, en bateria, que cobrien unes pedres i que sembla que corresponen a un període més modern, tal vegada de l'època íbera.
Nosaltres no ens hi vam arribar aquesta vegada a Can Boquet, però val la pena anar-hi doncs és una pairalía gran, que fa patxoca, avui deshabitada i que hi té una capella prou ben conservada, al menys exteriorment.
Del dòlmen vam anar cap als Quatre Camins i d'allí vam tornar a baixar a Cabrils per una de les nombroses urbanitzacions que, literalment, ofeguen el terme.
Tres hores d'un recorregut força agradable, tot i que el desnivell entre la sortida i la Roca d'en Toni fa ser-hi.
Sort de les raquetes de neu, que si no ens haguéssin hagut de venir a rescatar!