dimarts, 23 de gener de 2007

Pel Montnegre

L'autocar ens deixa, diumenge, a l'altre cantó de Sant Celoni, on una urbanització gens escandalosa fineix practicament a tocar del cartell que anuncia l'entrada al parc del Montnegre-Corredor.
Al costat d'una casa relativament modesta -per contrast amb algunes altres- de línies senzilles i dimensions moderades, just al bell mig d'un terreny ample i planer. Em crida l'atenció perque és justament el que m'agrada: un lloc on fer la vida a l'exterior comptant amb un abric suficient a cobert. Cap estridència. Senzillament una casa. Bonica.

En baixar de l'autocar i saludar el xofer, em torna la salutació amb un "que vagi bé la caminada". Ostres, el xofer és català.
Dissortadament no és gens frequent i un gran avantatge per qui porta la excursió, doncs no cal explicar tres vegades seguides per on s'ha de passar per anar, per exemple, a Sant Pere de Torelló o Viladecaballs, a més de no haver de canviar d'idioma, cosa que en aquests darrers temps és tant d'agraïr.

Anem pujant cap a Sant Martí per la pista de terra per on hi pugen els cotxes. En aquella hora cap ens molesta el pas i la deixem per a agafar el camí que hi va més de dret.
La temperatura és agradable i el sol fa un joc de contrallums sorprenents en el bosc de sureres que amb llurs cossos seminusos ens veuen passar.

El bosc està eixut, però tot i això el sotabosc atapeït, riquíssim d'espècies fa pensar en el senglar.
Les restes d'una casa han estat pràcticament tapades per la vegetació: tot i així, el balcó del damunt el portal encara és lliure d'heures com esperant que s'hi aboqui algú. Restes d'un passat que ha engolit el grinyol del carro i tant altres sons ara fosos en el silenci que el nostre pas trenca per uns moments.

Més enllà i amunt un filet prim de fum ens diu que en aquella casa hi han anat a passar el cap de setmana. Hi ha dos cotxes nous. Cap tractor, cap animal. Al menys la casa és viva i les heures, emparradores, hauràn d'esperar.

A Sant Martí de Montnegre, com la darrera vegada que hi vaig ser, poca gent, només alguns cotxes, que no destorben la pau del lloc. El minúscul cementiri, per contrast amb els magnífics xiprers que hi donen la benvinguda, està ben arranjat, net. Des de la reixa que hi dona accés, on es llegeix -crec recordar- 1870, es veuen al fons un parell de nínxols i dues creus de pedra a terra, a la dreta.
Del portal de l'església estant, on després de dipositar la moneda agafo un goig, el Montseny s'ens mostra amb tota la seva imponent bellesa. A la nostra esquerra el Turó gros ens senyala el camí per a anar cap al Maresme. Es fa inevitable un repàs dels noms dels cims pregons, dels grans marges, surt l'anècdota d'aquell dia que vam anar a...

De Sant Martí baixarem cap a Fuirosos, amb l'ermita amagada per una densa vegetació. A penes una ombra de record, de tants anys que no hi havia passat.
Ara que som quasi a la plana la vegetació ha canviat i comencem a veure molts arbres de ribera.
Una font abandonada a costat del camí, que ja torna a ser d'amplada de pista de terra, només es fa visible als ulls curiosos. M'hi acosto. Un rètol gravat, mig esborrat, m'informa que és la font de Sant Joaquim. El broc és generós. Però està eixuta.
Quan m'hi aturo les cames em recorden que ja son quatre hores i mitja de camí i que o m'assec o segueixo.

Travessem la Tordera, completament eixuta. En altra època ens hauriem d'haver descalçat i mullat fins als genolls ben bé. I amb mitja horeta més arribem a Viabrea.
Fem un cafè. L'autocar ja ens espera.