divendres, 9 de febrer de 2007

A la Penya del Moro

Ahir la colla de veterans vam anar a veure la Penya del Moro.
És un dels llocs a la serra que conserven vestigis de la població ibera d’aquest verals. Ara fa un parell d’anys si no vaig errat, s’hi van fer les darreres excavacions i es va arranjar el lloc tot posant-li unes petites tanques de fil ferro, una taula d’orientació i un petit pannell explicatiu.
Com que el xiruquero-kumbaià te més anys al darrera que no pas al davant, em resulta fàcil recordar que en aquest lloc també hi havia estat temps enrera, quan tot just es podien apreciar unes poques restes per sota d’una primitiva –i malmesa- taula d’orientació que hi havia.
Aleshores Sant Just es veia llunyà. Avui la urbanització arriba a sota mateix.


Home, ja m’està bé, i molt, que els d’aquest organisme que en diuen “el Parc”, arrangin algunes coses, I més encara les excavacions que ens han de permetre saber més coses del nostre passat (a vegades em pregunto quin trosset, per mínim que sigui dels cromosomes d’aquells laietans o d’altres predecessors, tenim nosaltres; mira, coses que passen pel cap.)
Però en canvi res fa “el Parc” per a evitar que cada vegada l’espai natural es vagi reduint més i més.


Vam anar a esmorzar a la Vallvidrera de dalt i després vam tirar cap a can Cuiàs, per a agafar allí, just abans d’arribar-hi, un corriolet que en direcció a Sant Feliu va a mitja alçada.
És un corriol molt bonic que tant tost davalla arran de torrent com s’enlaira cap als turons, talment com si et volgués mostrar la ufana humida de les zones fondes com les pinedes de la soleia.
Voltant després en direcció al Mont d’Orsà i rectificant cap a ponent vam anar a raure a la cruïlla de camins d’on arrenca el corriol que puja a la Penya del Moro.


És lloc de bona vista sobre la part baixa del Llobregat. El curs final del riu es veia platejat i prou ample atesa la sequera que hi ha. Sant Ramón, Sant Antoni, La Morella... Més cap a nord El Puig d’Agulles, l’Aregall...
D’esquena, Santa Creu i el seu cim, amb la torre de guaita d’incendis i, al costat, entre la vegetació, la creu, que ara, per l’alçada de la torre de guaita, es veu més petita.


Per cert, per sota la creu de Santa Creu, a la vessant de migdia, hi havia unes coves, habitades en el seu temps també pels laietans, les Coves de l’Or. S’hi havia trobat també algun vestigi. Però la pedrera de la fàbrica de ciment, cap als anys setantes, si no em falla la memòria –i em sembla que no- en anar avançant se la va carregar.
I què? Doncs res, mireu, res. Un sacrifici més al deu “progrés”.
“Sic ut transit gloria mundi”.


Vam baixar per la urbanització de torres de sota la Penya fins a Sant Just, punt i final d’una caminada matinal força agradable.
I fins la propera si Déu vol.