diumenge, 11 de febrer de 2007

Reaccionar

Una vegada més m’ha arribat un crit d’alarma. Aquesta vegada per la Vall de Cardós.
Es tracta d’un projecte faraònic de camp de golf i construccions de luxe que, coses de la vida, promou precisament un fill de la vall, resident a Nova York.

Més enllà de l’ensurt concret, que un darrera l’altre es van produint, i que causen una mena de sentiment d’indefensió per les conseqüències, em ve de manera reiterativa la sensació que aquest pobre país nostre és Can Pixa. M’explico:
Una determinada entitat o persona, amb els recursos suficients, és clar, es planteja un projecte en funció dels seus interessos i comença a actuar. A pilota passada, al menys a l’inici del projecte, un hom se n’adona de les conseqüències del dit projecte i comença la reacció. Que tindrà més o menys sort i en el millor dels cassos, pocs, aconseguirà que no es faci o en minvarà les conseqüències negatives.

És a dir, es tracta de “reaccionar”.
I jo em pregunto, en aquestes alçades encara s’ha d’estar treballant en la reacció?
Com és que no tenim un ordenament del territori respectuós, exhaustiu i clar que pugui evitar d’antuvi que determinats projectes arribin a plantejar-se?
“Santa innocència!” em podrà dir més d’un. Innocència, fins a cert punt, potser sí. Santa, ja m’agradaria.
Com és lògic tinc el meu criteri del per què aquest ordenament no el tenim encara, i no cauré només en el parany de dir, simplement, que els polítics (Parlament) no han fet les lleis adequades, cosa que és certa.
Dic que és un parany perquè respon a la tant pobra i vigent concepció de país. Els legisladors no actuen, simplement, perquè no hi ha una demanda ferma de la societat. Ells actuen per la pressió de les urnes, i les urnes diuen el que diuen. I per la pressió dels poder econòmics que tant “hàbilment” saben influir tant en els partits com en el que en diem “la societat”.

Avui no hi ha una societat civil amb idees, voluntat i il·lusió per al país, que aspiri a una pàtria comuna digna, vertebrada, respectuosa amb el territori, amb un desenvolupament econòmic i social harmònic per a totes les comarques. La mateixa paraula “pàtria” a alguns els fa nosa.
Avui, llevat dels grups que tant bona feina fan reaccionant a tantes malifetes, tot allò que vagi més enllà del replà de casa fa nosa.

En el meu darrer article de la Penya del Moro explicava com les cases de la urbanització arriben a sota la penya. És a Collserola. La llei que l’ha de convertir en parc natural, per a quan? Potser per a quan ja s’hagin donat totes les llicències d’obra?

Cal un pacte de país per a evitar que la destrucció es generalitzi més encara.
Per a evitar que a tot Catalunya passi com a les costes.

Cal. I cada dia és més urgent.