El dijous passat vam anar a Montserrat, pujant per l’antic camí del Monestir des de Collbató.
Va fer un matí molt bonic, clar, que ens va permetre gaudir abastament de l’excursió i de l’irrepetible paisatge de la nostra muntanya més singular.
Mai em cansaré de caminar per Montserrat. Com molts d’altres, mai me'n cansaré.
Tot i ser un camí conegut, dies abans em vaig lliurar al plaer, com faig d’habitud, de consultar la cartografia, en especial de “la joia” de la cartografia montserratina que posseeixo, un plànol de Ramon de Semir i d’Arquer de l’any 1949, que vaig comprar a la llibreria del monestir cap a l’any 1962. Me'n vaig fer trenta-cinc pessetes, que aleshores eren calers.
El camí va pujant per la vessant sud de la muntanya, la que rep més radiació solar, que fa que la vegetació mantingui menys humitat, i en conseqüència la que més destrucció va patir al terrible incendi de 1994, agreujat posteriorment en l’altre incendi d’aquesta part que, si no recordo malament, es va produir el 2002.
El sotabosc s’ha anat recuperant i les taques de verdor entre els roquerars, a banda i banda dels serrats son notables.
Però resten dempeus els esquelets retorçats dels arbres, que encara no son substituïts pels més joves. Han de passar molts anys perquè un bosc es refaci. Diuen, depenent del tipus de bosc, que un mínim de 20 anys.
Recordo la terrible impressió que em va fer pujar pel camí dels francesos poc mesos després d’aquell gran incendi del 94.
Pensant en això he tret de la prestatgeria i fullejat un llibre que vaig llegir amb molta atenció i que recomano: “Els incendis forestals”, de Josep M. Panareda i Josep Arola, publicat per Eumo Editorial, la editorial de la Universitat de Vic.
Veure el sotabosc ufanós és tota una esperança que la vegetació tornarà a ser un dia el que va ser.
I que el mantell verd de la muntanya acompanyarà, com diu el Virolai, el mantell blau sota el qual demanem ens doni abric la Moreneta.
Va fer un matí molt bonic, clar, que ens va permetre gaudir abastament de l’excursió i de l’irrepetible paisatge de la nostra muntanya més singular.
Mai em cansaré de caminar per Montserrat. Com molts d’altres, mai me'n cansaré.
Tot i ser un camí conegut, dies abans em vaig lliurar al plaer, com faig d’habitud, de consultar la cartografia, en especial de “la joia” de la cartografia montserratina que posseeixo, un plànol de Ramon de Semir i d’Arquer de l’any 1949, que vaig comprar a la llibreria del monestir cap a l’any 1962. Me'n vaig fer trenta-cinc pessetes, que aleshores eren calers.
El camí va pujant per la vessant sud de la muntanya, la que rep més radiació solar, que fa que la vegetació mantingui menys humitat, i en conseqüència la que més destrucció va patir al terrible incendi de 1994, agreujat posteriorment en l’altre incendi d’aquesta part que, si no recordo malament, es va produir el 2002.
El sotabosc s’ha anat recuperant i les taques de verdor entre els roquerars, a banda i banda dels serrats son notables.
Però resten dempeus els esquelets retorçats dels arbres, que encara no son substituïts pels més joves. Han de passar molts anys perquè un bosc es refaci. Diuen, depenent del tipus de bosc, que un mínim de 20 anys.
Recordo la terrible impressió que em va fer pujar pel camí dels francesos poc mesos després d’aquell gran incendi del 94.
Pensant en això he tret de la prestatgeria i fullejat un llibre que vaig llegir amb molta atenció i que recomano: “Els incendis forestals”, de Josep M. Panareda i Josep Arola, publicat per Eumo Editorial, la editorial de la Universitat de Vic.
Veure el sotabosc ufanós és tota una esperança que la vegetació tornarà a ser un dia el que va ser.
I que el mantell verd de la muntanya acompanyarà, com diu el Virolai, el mantell blau sota el qual demanem ens doni abric la Moreneta.
2 comentaris:
Sempre és un plaer llegir-te. T'he afegit entre els enllaços del meu nou bloc "Egagròpiles".
Salut i endavant.
Jordi
http://blocs.mesvilaweb.cat/JordiLon
Gràcies Jordi pel compliment.
Doncs mira, jo sóc més d'una de les 1500 visites que has rebut a Egagròpiles, el que no recordo és si he comentat alguna cosa.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada