diumenge, 1 d’abril de 2007

Al Moixeró


En aquest ennuvolat matí de Diumenge de Rams m'estava mirant uns quants blocs dels que tinc a la llista dels que visito i alguns d'altres.

Un cosa que avui és normal, a mí em resulta, encara, una mica sorpresiva. Bé, potser sorpresiva no és la paraula, però en qualsevol cas em crida la comparança del record.

És d'allò més corrent (anava a dir "normal", però això de la norma és més pelut), el veure que en un cap de setmana el Tal ha anat al Pirineu, nostre o navarrès, per exemple. I aquesta Setmana Santa el Qual o la Quala se'n va als Alps o a la Sierra de Cazorla.

I què té d'estrany això?

Doncs res, res..

Però resulta que quan els de la meva generació estàvem en la millor forma física i ganes de sortir, aleshores les possibilitats eren minses. Molt probablement, a més de la meva generació, hauria d'afegir de la meva classe social, perque això hi tenia a veure i molt.

De manera que em refereixo a la meva generació i classe treballadora.

Potser haig de demanar disculpes d'antuvi pel fet que pot semblar que parli de "batalletes", però em sembla que no hi està de més pel fet que pot fer veure, en aquest aspecte, lo bé que està el jovent, o no tant jove, excursionista d'avui.


Un cap de setmana al Pirineu? Impossible. Primer perque treballàvem el dissabte al dematí i d'altres dematí i tarda. (Avui encara n'hi ha, però no tants).

Després perquè no teniem cotxe, i si algú el tenia eren cinc hores fins la Cerdanya i sis o set fins al Pirineu de Lleida.

Una Setmana Santa a Suïssa? Amb quins calers?

Amb tant poques oportunitats es va fer, em sembla a mí, bona feina.


Enguany, circumstàncies que no vénen al cas faràn que no vagi enlloc. Per això vaig repassant blocs per a veure on van i així em passa una mica el "mono". De fet és com si em traslladés al passat, en que podia sortir el dijous sant a la tarda i el divendres, tornar a treballar el dissabte sant i tornar a sortir el diumenge i el dilluns de pàsqua.


A tall de salutació us poso una fotografia meva d'aquella època, en blanc i negre, és clar, que em van fer al Moixeró, una Setmana Santa. Suposo que devia ser la sortida de dissabte a la tarda, diumenge i dilluns, que era quan més temps teniem. Al darrera encara s'hi veu neu.

Jo porto un peça de roba que aleshores era una novetat, dèien que l'aigua no trespassava i que venia dels països nòrdics i en dèiem "anorak". Les xiruques, o sia les botes, eren les xiruques, nom que va substituïr per un temps el de botes. Una mica com els caramels amb pal que van passar a ser xupa-xups, fóssin o no d'aquesta marca. I, com era preceptiu, els mitjons de llana blanca, gruixuts, doblegats damunt la petita canya de la bota, per a amagarr els cordons, com manàven els cànons. Pantalons? els d'anar a treballar, i com que feia fred, de vellut. De la motxilla en parlaré un altre dia, perquè la "batalleta" ja dura prou.


En fi, nois i noies, gaudiu-ne encara més pensant que podeu fer-ho. I recordeu de prendre notes al bloc de motxilla (jo sempre l'he dut), perquè els altres excursionistes ho poguem saber.


3 comentaris:

el yeti ha dit...

Hola Xiruquero!! jo de petit a les primeres excursions i ben bé, fins als 14-15 anys, vaig dur Xiruques.
En quant a la dificultat dels desplaçament d´abans, crec recordar, que en Josep Mª Anglada, explicava, que per a les primeres escalades a Riglos, es desplaçaven en Vespa, amb les cordes , motxilles, i tenda.....
Han canviat els temps!!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si noi, han canviat, i per la qüestió del desplaçament, per bé.
Recordo una vegada que vam fer vivac a les columnetes neogòtiques a l'esquerra de la plaça del monestir, a Montserrat i vam estar xerrant amb l'Anglada, en Pons i en Guillamón, que anàven a fer uns llargs de corda. Es preparàven per a la primera "Expedición Española a los Andes del Perú".

el yeti ha dit...

Doncs vas dormr amb una companyia inmillorable!! Anglada, Pons, Guillamón, Tres grans noms de l´Alpinisme Catala!
Nom ´havia fixat en lo dels mitjons blancs!!
Salut!!