Fan nosa?

Per a Diumenge no havia previst cap sortida, però com que feia un dia bonic vaig anar a estirar les cames una mica cap a Vallvidrera.

Després vaig pujar pel camí de la font de Sant Ramón a Vallvidrera de dalt i em vaig arribar al turó de Vilana. Em feia gràcia pujar al turó perquè, si no recordo malament, des de la construcció de la torre de comunicacions que van fer en ocasió de les olimpiades, quan vaig veure el gran moviment de terres que feien per a preparar el terreny per a construïr-la, no hi havia tornat.

Santa Maria de Vallvidrera és un lloc on sempre m'agrada tornar, pel lloc en ell mateix, aquella petita vall arraulida i per l'església de Santa Maria, de proporcions humanes, senzilla, carregada de l'esperit, em sembla a mí, de tantes generacions pretèrites de treball feixuc per a arrencar de la terra la pròpia supervivència.

Han arreglat la font de Sant Ramón, suposo que els del Parc, netejant el petit fondal i els graons que hi donen accés. No deu fer gaire, perquè, si no vaig errat, no deu fer un any que hi vaig passar la darrera vegada. En canvi, la majòlica que reproduïa la imatge de sant Ramón, apedregada fins a fer-la quasi invisible, està igual. Destruïda. I aquesta no l'han arreglada.

Per altra banda han posat ciment per a donar forma al petit xaragall d'aigües que vé de més amunt, després de reforçar un marge amb grans blocs de pedra. No n'he vist la necessitat, a menys que es vulgui aixamplar el camí, que és el que puja a Vallvidrera de dalt.

Camí per cert, un tros del qual han també encimentat i posat uns graons de fusta. Aquí també me'n pregunto la necessitat.

Perquè ciment? Digueu-me desconfiat o mal pensat, però el ciment és un dels senyals de mala estrugança que indica quín concepte de parc es té per part de qui decideix.

A Vallvidrera de dalt vaig agafar un tros de la budellera per a desviar-me'n després i anar a sortir al corriol, ara amplíssim, de forta i ràpida pujada al turó de Mont o de Vilana.

Per cert, ara no recordo on ho vaig llegir, en Vilana va ser un propietari, em sembla que home de lleis, de Sarrià, que posseia entre d'altres terres aquesta part del turó Major fins un tros ben avall en direcció a Sarrià.

Al turó, l'any 1959 hi van posar-hi una creu de terme. Ignoro si aquesta va substituïr alguna altra de més antiga. No m'extranyaria, atès que aquest lloc bé hagués pogut estar en un dels límits o camins d'entrada al terme de Vallvidrera.

Ja només en queda la peanya, de tres graons, i la base del fust, hexagonal, amb la reproducció a cada cara de l'hexàgon de figures en baix relleu, molt deteriorat, del quatre evangelites i Sant Pere i Sant Pau.

La destrucció de la creu ha d'haver estat relativament recent, doncs en tornar de la passejada he comprovat que el 1997 la creu era sencera, doncs en aquesta data es va editar per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat un excel·lent treball de descripció d'itineraris per Collserola d'Ignasi Forcada i Víctor Gay, del C.E.C., en la pàgina 63 del qual la creu encara es veu sencera.

Suposo que no la refaràn, tot i que és a tocar de l'espai exterior de la torre de comunicacions i molta gent hi va a passejar.

Com tampoc han refet la majòlica de la Font de Sant Ramón.

Em pregunto si és casualitat, desídia, o bé que ens fan nosa tots aquells símbols del cristianisme que, agradi o no, ha conformat, per segles, la nostra cultura.