Vinc de passar un parell dies a Batea, a la Terra Alta. És una comarca a la que vaig sovint.
Recordo que algú ens va explicar, en ocasió d’una trobada excursionista que va haver-hi fa uns anys a Arnes, un altre poble de la comarca, que el nom de Terra Alta l’havien encunyat en la divisió territorial de Catalunya de l’època republicana, atès que aquestes contrades no tenien un nom específic, que coïncidis amb la línia que es dibuixava per a la comarca. Així, amb el pas del temps el nom s’ha consolidat plenament i avui tot aquell interessat pel País sap bé on és la Terra Alta.
Tot i que d’alta, val a dir que no en té gaire. Certament, formant part del cantó sud de la comarca hi ha Els Ports, un dels massissos muntanyosos més bells de Catalunya, però la major part de la comarca no és que estigui especialment enlairada respecte de la resta del territori com semblaria deduïr-se del seu nom per contraposició. O sia, hi ha unes terres baixes i, per contraposició lògica hi hauria també una terra alta.
Bé, les coses van com van i els noms s’obliden o es consoliden, per molt que s’hi entestin o no oficialment, segons la fortuna que el poble els atorga.
És un país de frontera, però només oficialment, sobre el mapa. A la pràctica la relació, tant de fet com sentida, amb els pobles del seu cantó de la franja de ponent, de parla catalana també, és ben intensa, essent de fet una comarca assentada a cavall de l’Aragó i Catalunya. Favara, Maella, i d’altres pobles de l’Aragó, son tant “propis” i viceversa, com ho podria ser la mateixa capital de la Terra Alta, Gandesa.
La llum d’aquest país em té robat el cor i les ninetes dels ulls. Ara, al juliol, que els pàmpols de les vinyes ténen ja un verd madur, composat de mil llums clares i intenses, els extensos camps de ceps, les vinyes, mostren les segones passes del compliment de la seva promesa d’oferir el suc d’una terra aspra, però fecunda, en forma d’un dels productes més antics d’aquesta mediterrània i la seva cultura: el ví.
Els boscos, que com a taques d’un verd més blavós que el dels pàmpols, ocupen tota aquella terra que no ha estat transformada en vinya, son de pi carrasquer i alzina, poc alts i adaptats a unes condicions climàtiques molt dures, per contrastades: els hiverns son freds, molt freds, i els estius molt calorosos, que es suporten per un ventet de garbí que sovint porta la humitat del mar, en línia recta, de fet, tampoc massa llunyà. El vent de garbí a les sis ja és aquí. (Bé, això cal matisar-ho tenint present la diferència d’hora oficial i solar).
Ametllers, els ametlers com es diu aquí i les oliveres, son els altres dos arbres de secà que es conreen.
A la Terra Alta, pais com dic de frontera, es pot viure del tot en català. Un veritable luxe ja per a molts de nosaltres, i a més, fruint intensament de la varietat dialectal d’aquesta terra, d’una riquesa i bellesa encisadores pel que fa al vocabulari i, per a mí sobretot, a la pronúncia.
Fora dels Ports, no és terrer per a fer-hi caminades a l’estiu, a no ser que es comenci a caminar a les cinc del matí i s’acabi, a tot estirar, a les onze, i encara.
Però passejar, també doreta, és un plaer.
Això és el que he fet, passejar i parlar amb la gent, agradable d’allò més.
Recordo que algú ens va explicar, en ocasió d’una trobada excursionista que va haver-hi fa uns anys a Arnes, un altre poble de la comarca, que el nom de Terra Alta l’havien encunyat en la divisió territorial de Catalunya de l’època republicana, atès que aquestes contrades no tenien un nom específic, que coïncidis amb la línia que es dibuixava per a la comarca. Així, amb el pas del temps el nom s’ha consolidat plenament i avui tot aquell interessat pel País sap bé on és la Terra Alta.
Tot i que d’alta, val a dir que no en té gaire. Certament, formant part del cantó sud de la comarca hi ha Els Ports, un dels massissos muntanyosos més bells de Catalunya, però la major part de la comarca no és que estigui especialment enlairada respecte de la resta del territori com semblaria deduïr-se del seu nom per contraposició. O sia, hi ha unes terres baixes i, per contraposició lògica hi hauria també una terra alta.
Bé, les coses van com van i els noms s’obliden o es consoliden, per molt que s’hi entestin o no oficialment, segons la fortuna que el poble els atorga.
És un país de frontera, però només oficialment, sobre el mapa. A la pràctica la relació, tant de fet com sentida, amb els pobles del seu cantó de la franja de ponent, de parla catalana també, és ben intensa, essent de fet una comarca assentada a cavall de l’Aragó i Catalunya. Favara, Maella, i d’altres pobles de l’Aragó, son tant “propis” i viceversa, com ho podria ser la mateixa capital de la Terra Alta, Gandesa.
La llum d’aquest país em té robat el cor i les ninetes dels ulls. Ara, al juliol, que els pàmpols de les vinyes ténen ja un verd madur, composat de mil llums clares i intenses, els extensos camps de ceps, les vinyes, mostren les segones passes del compliment de la seva promesa d’oferir el suc d’una terra aspra, però fecunda, en forma d’un dels productes més antics d’aquesta mediterrània i la seva cultura: el ví.
Els boscos, que com a taques d’un verd més blavós que el dels pàmpols, ocupen tota aquella terra que no ha estat transformada en vinya, son de pi carrasquer i alzina, poc alts i adaptats a unes condicions climàtiques molt dures, per contrastades: els hiverns son freds, molt freds, i els estius molt calorosos, que es suporten per un ventet de garbí que sovint porta la humitat del mar, en línia recta, de fet, tampoc massa llunyà. El vent de garbí a les sis ja és aquí. (Bé, això cal matisar-ho tenint present la diferència d’hora oficial i solar).
Ametllers, els ametlers com es diu aquí i les oliveres, son els altres dos arbres de secà que es conreen.
A la Terra Alta, pais com dic de frontera, es pot viure del tot en català. Un veritable luxe ja per a molts de nosaltres, i a més, fruint intensament de la varietat dialectal d’aquesta terra, d’una riquesa i bellesa encisadores pel que fa al vocabulari i, per a mí sobretot, a la pronúncia.
Fora dels Ports, no és terrer per a fer-hi caminades a l’estiu, a no ser que es comenci a caminar a les cinc del matí i s’acabi, a tot estirar, a les onze, i encara.
Però passejar, també doreta, és un plaer.
Això és el que he fet, passejar i parlar amb la gent, agradable d’allò més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada