Per Terres de l'Ebre

Avui que ha estat un dia calorós d’estiu, absolutament “normal” malgrat l’èmfasi que donen a les seves paraules els que parlen del temps al programa televisiu de Tv3, m’he estat mirant unes fotografies que vaig fer la setmana passada a terres de l’Ebre, quan vam fer un recorregut en cotxe per aquells verals.
Tot i que les temperatures d’aquells dies eren més suaus que les d’avui, feia prou calor com per a no plantejar-se altre esforç que una agradosa passejada per la vora del riu, a més d’anar a conèixer Santa Madrona i Santa Maria (O Santa Magdalena, segons he vist escrit diferentment), de Berrús. A aquesta darrera correspòn la imatge.

La serra de Berrús em va impressionar. Paratges molt boscosos, d’orografia trencada i sovint esquerpa, que fa de solució de continuïtat entre el cantó de La Pobla de Massaluca, a la Terra Alta, i el de Riba-roja a la Ribera d’Ebre. Amb una baixada fins al riu primer suau, pel que fa a la inclinació, i més tard radical, talment com si tingués necessitat d’abeurar-se a la generosa llengua d’aigua de l’Ebre.
M’he estat mirant els plànols que tinc disponibles de la serra de Berrús, i val a dir que no és que hi hagi massa camins.
Així, m’he fet la promesa que quan sigui possible valdrà la pena, i molt, que fem una excursió de “descoberta” per aquella serra quan les condicions climatològiques siguin més benignes i aptes per a caminar.

L’ermita de Santa Madrona de Riba-roja, és en un lloc pregon des del qual es gaudeix de la vista del riu, des de la presa del pantà fins més enllà del poble, on inicia un meandre que l’ha de portar al cantó de Flix. Un mirador excepcional.
Del poble, un sender surt per anar pel costat del riu, aigües amunt, gaudint de bosc de ribera, fins al punt que un corriol puja de manera agosarada per salvar el desnivell de l’aturonada ermita, exemplar neoclàssic de finals del XIX.
Santa Maria de Berrús, en canvi, és romànica, manada construir pels templers i traslladada, pedra a pedra a l’emplaçament actual, quan la construcció del pantà de Riba-roja havia de negar el terme de Berrús.