Segurament per mor d’un agost feixuc a ciutat, he entrat a fer algunes consideracions en blocs d’altri. Que en algun cas han motivat un article al meu bloc.
No és que anteriorment no hagués posat algun comentari aquí o allà, que ho he fet, si no que aquesta vegada he entrat a fer algunes consideracions en determinats temes que no son per a mi habituals.
I no ho son, no perquè no m’interessin, si no perquè al cap i a la fi no s’arriba enlloc.
Cadascú es queda amb la seva i llestos.
“La gent parlant s’entén”. No és veritat. No ho ha estat mai. I la història n’és una prova irrefutable.
El que passa sovint, amb aquesta sentència tant nostra, és que hem confós els termes. M’explico: no és que la gent parlant de determinades idees o sentiments assumeixi més o menys les dels interlocutors, no. Cadascú es queda allà on era i, a tot estirar, en el millor dels casos, admet la possibilitat d’un petit dubte en allò menys rellevant de la qüestió que es tracti.
En realitat hauríem de dir “Transaccionant la gent es conforma”. Això sí. És com quan “la Caixa” usa publicitàriament una altra manera, també ben nostra, de dir la primera sentència: “parlem-ne”. Que vol dir exactament això: transaccionem, fem números, a veure fins on el faig cedir i fins on –ben poc, per cert -, cediré jo. Al final hi haurà un acord, “ens entendrem”, que vol dir que cadascú acceptarem la retallada fins on ens sembli acceptable. La qual cosa vol dir que cap de les dues parts ha renunciat a la seva posició inicial, però que han trobat un punt en el qual es poden –un i altre- conformar.
En el camp de les idees els parlamentaris no s’entenen, evidentment. Cadascú té el seu ideari –o el que li imposa la disciplina del partit- que queda intacte després de parlar-ne, però és imprescindible arribar a acords per a tirar endavant – o frenar- allò que els pot interessar en cada moment i tema en qüestió. És a dir, és la part de transacció, de poder o d’interessos, allò que els fa arribar a port. I prou. Després del tracte més o menys obligat, cadascú amb la seva idea.
És a dir, “parlant la gent s’entén”, és cert en el camp dels acords amb transcendència econòmica o de poder –un i altre son germans siamesos -, però no en altres camps.
Per això és inútil, o útil per a passar l’estona en un feixuc agost a ciutat, pretendre que aportant unes reflexions, idees o afirmacions, a un article es pugui arribar enlloc.
Simplement perquè no hi ha transacció. Simplement perquè no ens hi juguem res.
I cadascú, com diu el meu fill, “a la seva bola”.
Els darrers dies d’agost s’escolen ràpidament com l’aigua entre els dits. I tornaré, amb la lliçó ben apresa, més ben dit, amb la lliçó ben recordada, als meu soliloquis, entre articlets xiruquero-kumbaiàs del meu bloc de motxilla.
Com que no haig de transaccionar res, no hi ha com els soliloquis.
No és que anteriorment no hagués posat algun comentari aquí o allà, que ho he fet, si no que aquesta vegada he entrat a fer algunes consideracions en determinats temes que no son per a mi habituals.
I no ho son, no perquè no m’interessin, si no perquè al cap i a la fi no s’arriba enlloc.
Cadascú es queda amb la seva i llestos.
“La gent parlant s’entén”. No és veritat. No ho ha estat mai. I la història n’és una prova irrefutable.
El que passa sovint, amb aquesta sentència tant nostra, és que hem confós els termes. M’explico: no és que la gent parlant de determinades idees o sentiments assumeixi més o menys les dels interlocutors, no. Cadascú es queda allà on era i, a tot estirar, en el millor dels casos, admet la possibilitat d’un petit dubte en allò menys rellevant de la qüestió que es tracti.
En realitat hauríem de dir “Transaccionant la gent es conforma”. Això sí. És com quan “la Caixa” usa publicitàriament una altra manera, també ben nostra, de dir la primera sentència: “parlem-ne”. Que vol dir exactament això: transaccionem, fem números, a veure fins on el faig cedir i fins on –ben poc, per cert -, cediré jo. Al final hi haurà un acord, “ens entendrem”, que vol dir que cadascú acceptarem la retallada fins on ens sembli acceptable. La qual cosa vol dir que cap de les dues parts ha renunciat a la seva posició inicial, però que han trobat un punt en el qual es poden –un i altre- conformar.
En el camp de les idees els parlamentaris no s’entenen, evidentment. Cadascú té el seu ideari –o el que li imposa la disciplina del partit- que queda intacte després de parlar-ne, però és imprescindible arribar a acords per a tirar endavant – o frenar- allò que els pot interessar en cada moment i tema en qüestió. És a dir, és la part de transacció, de poder o d’interessos, allò que els fa arribar a port. I prou. Després del tracte més o menys obligat, cadascú amb la seva idea.
És a dir, “parlant la gent s’entén”, és cert en el camp dels acords amb transcendència econòmica o de poder –un i altre son germans siamesos -, però no en altres camps.
Per això és inútil, o útil per a passar l’estona en un feixuc agost a ciutat, pretendre que aportant unes reflexions, idees o afirmacions, a un article es pugui arribar enlloc.
Simplement perquè no hi ha transacció. Simplement perquè no ens hi juguem res.
I cadascú, com diu el meu fill, “a la seva bola”.
Els darrers dies d’agost s’escolen ràpidament com l’aigua entre els dits. I tornaré, amb la lliçó ben apresa, més ben dit, amb la lliçó ben recordada, als meu soliloquis, entre articlets xiruquero-kumbaiàs del meu bloc de motxilla.
Com que no haig de transaccionar res, no hi ha com els soliloquis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada