Per molt que la meva capacitat de sorpresa no tingui ja massa marge, sempre hi ha una cosa o altra que la força endavant.
Recordo molt bé que al primer refugi que vaig estar va ser el Lluís Estasen, del Pedraforca. I el segon, el refugi Sant Jordi, de la Font del Faig, inaugurat un parell d’anys abans.
Recordo molt bé que al primer refugi que vaig estar va ser el Lluís Estasen, del Pedraforca. I el segon, el refugi Sant Jordi, de la Font del Faig, inaugurat un parell d’anys abans.
Va ser el dia de la Mare de Déu del Pilar de 1963 i el vaig dibuixar en el meu bloc de motxilla d'aquell any.
Aleshores a ningú ens semblava estrany sortir als voltants a fer les necessitats biològiques. Afortunadament els temps han canviat en aquest sentit, i la darrera vegada que vaig estar al Sant Jordi, potser un parell o tres anys enrera, em vaig quedar molt sorprès que allí encara no hi hagués serveis.
Esmento això perquè s’en parla abastament en un
articleEsmento això perquè s’en parla abastament en un
publicat al Butlletí electrònic de la Federació d’Entitats Excursionistes que acabo de rebre.
I aquí ve allò que deia de la capacitat de sorpresa, perquè deu anys de negociacions (deu anys!), com s’explica a l’article, no han servit perquè els propietaris del terrenys d’on obtenir el subministrament d’aigua, arribessin a un acord amb la Federació.
La qüestió no es dona per tancada, tot i que el magnífic refugi Sant Jordi deixarà de ser tal refugi per a passar a ser un lliure per a pernoctacions. Costa de creure.
A mi em costa de creure, per bé que indubtablement és cert.
A més de donar ànims per a les futures gestions que s’expliquen a l’article, per part del dirigents de la Federació, em pregunto, des de la meva ignorància de qüestions legals, com és possible que es doni una situació d’aquest tipus. Si per una obra d’interès públic de seguida surt l’espasa de Dàmocles de la expropiació, com pot ser que en aquest cas, que és evidentment un servei públic, no es pugui fer servir?
Evidentment que qualsevol acord és millor que cap imposició, però si deu anys no son suficients, no hauria d’haver-hi una altra via?
Esperem que el seny, del que darrerament anem prou mancats, s’acabi imposant. D’una manera o altra.
El Sant Jordi s’ho mereix. I els excursionistes ens ho hem guanyat en 45 anys d’adobar els terrenys adjacents.
I aquí ve allò que deia de la capacitat de sorpresa, perquè deu anys de negociacions (deu anys!), com s’explica a l’article, no han servit perquè els propietaris del terrenys d’on obtenir el subministrament d’aigua, arribessin a un acord amb la Federació.
La qüestió no es dona per tancada, tot i que el magnífic refugi Sant Jordi deixarà de ser tal refugi per a passar a ser un lliure per a pernoctacions. Costa de creure.
A mi em costa de creure, per bé que indubtablement és cert.
A més de donar ànims per a les futures gestions que s’expliquen a l’article, per part del dirigents de la Federació, em pregunto, des de la meva ignorància de qüestions legals, com és possible que es doni una situació d’aquest tipus. Si per una obra d’interès públic de seguida surt l’espasa de Dàmocles de la expropiació, com pot ser que en aquest cas, que és evidentment un servei públic, no es pugui fer servir?
Evidentment que qualsevol acord és millor que cap imposició, però si deu anys no son suficients, no hauria d’haver-hi una altra via?
Esperem que el seny, del que darrerament anem prou mancats, s’acabi imposant. D’una manera o altra.
El Sant Jordi s’ho mereix. I els excursionistes ens ho hem guanyat en 45 anys d’adobar els terrenys adjacents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada