divendres, 21 de setembre de 2007

L’atletisme no és excursionisme.

La Júlia, una dels amables comentaristes al meu darrer post, opina: De tota manera, per a una part del jovent sempre han tingut ganxo aquestes experiències de resistència i tampoc no caldria bandejar-les del conjunt..

Si i no. M’explicaré. Una cosa és l’excursionisme i una altra els centres excursionistes. Crec que no s’han de confondre els termes.
L’excursionisme és el que és, des dels seus orígens fins a l’actualitat, amb els canvis que ha anat experimentant en el decurs dels molts anys que es ve practicant.
I les entitats excursionistes, perdó per l’evidència, les entitats que fan del seu objectiu la pràctica de l’excursionisme.

Des de temps molt reculats les entitats han tingut seccions de tota mena, cosa pròpia de tota societat. I em refereixo a seccions no corresponents a disciplines del coneixement íntimament lligades a l’objectiu excursionista, com pugui ser la biblioteca/arxiu cartogràfic, la botànica o l’arqueologia, posem per exemple.

Així hi ha hagut la secció de teatre, la d’escacs, la d’atletisme, la de tir a l’arc, la del "ping-pong", la de bicicleta tot terreny aquests darrers anys ençà, etc., etc.

Quan una secció de teatre ha organitzat una determinada activitat, l’ha organitzada, com és lògic, la “secció de Teatre del Centre Excursionista X”, de la mateixa manera que un campionat de la especialitat l’ha organitzat la “Secció d’Escacs del Centre...”

Ningú diria que els escacs son excursionisme, ni que el tir amb arc és excursionisme. Suposo.

De la mateixa manera, l’atletisme no és excursionisme. Les coses pel seu nom.

Que filo massa prim? A mi em sembla evident que no: quan la promoció de l’excursionisme té dèficits molt grans (per posar només un exemple, a quantes entitats queda encara la secció d’iniciació a la muntanya o secció infantil?), s’empren esforços i recursos de tota mena en activitats que, hostatjades en centres excursionistes, repeteixo, hostatjades, no son activitats excursionistes.

Com l’atletisme, es faci en pista o al voltant del Puigllançada.

4 comentaris:

enric faura ha dit...

Benvolgut, com definiries excursionisme?

L'anàlisi és complexa. Ja a començaments del segle XX algunes entitats excursionistes organitzaven marxes i curses atlètiques i el component competitiu hi era present.
Després amb la Guerra Civil i la dura postguerra es tractava de sobreviure.

Ara la societat és competitiva i és normal que algunes manifestacions de l'excursionisme siguin competitives.

Sempre he cregut que allò bo que té l'excursionisme és que permet allotjar al seu redós molts i molts aspectes, pràctiques ben diferents i sensibilitats. A uns els poden agradar unes coses i a d'altres unes molt diferents.

Jo no seria exclussivista ni restrictiu.

Júlia ha dit...

Les marxes són competitives, molt antigues, i si a algú li dius que no són 'excursionisme' se't menjarà. Acotar definicions sempre és difícil i no acontentarà mai tothom. La tasca de les seccions infantils, ara per ara, ha anat a parar als esplais.

Sylvestris ha dit...

Ei Xiruquero!
Molts interessant, passaré més sovint per aquí.
Desconec l'evolució de l'excursionisme però llegint llibres relacionats amb el proteccionisme ambiental, l'excursionisme i les entitats excursionistes han tingut força coses a dir en aquest sentit. Així doncs, pel poc que sé, no es podria relacionar més la definició de l'excursionisme amb la d'una pràctica que mira de gaudir de l'entorn alhora que hom avança, buscant la riquesa i diversitat de l'entorn sense tenir en compte qui va primer? La meva idea d'excursionista va més relacionada amb una valoració plena del medi ambient.

Faig cada any la Matagalls-Vic, clarament hi ha tres tipus de persona diferent: La que vé per aprimar-se i fer esport,
la que vé a autosuperar-se avançant a tothom i fent la prova corrent,
i el que observa tot caminant i mira de gaudir de tot el que veu, i per tant l'últim que necessita aquest 3er tipus són les presses.

Pel 2on tipus de persona és típic haver-te d'apartar i moure mans i mànigues per deixar-lo passar alhora que et posa nerviós.

Deixant de banda la crítica, jo soc el 3er tipus de persona, la Matagalls-Vic la gaudeixo com un condemnat perquè senzillament, es fa al Montseny (i per tant una zona amb moltíssima diversitat paisatgística i biològica), Em paro cada dos per tres a mirar vertebrats, ocells, fagedes, castanyers però intento que la parada sigui mínima i en un mínim de temps, si fos per mi em pararia a cada indret per intentar esbrinar els mil-i-un secrets que amaga el bosc en tots els seus temps(estat, passat, present, futur...) però no puc perquè els companys m'haurien d'esperar...

El que ho fa corrent no només es perd tot el que l'entorn l'hi ofereix, sinó que no gaudeix d'aquest. El cap el té per concentrar-se i pensar en l'esforç que està fent dient continuament; vinga vinga... però l'entorn de poc l'hi serveix.
Jo fins i tot ho compararia amb un campionat de fórmula 1, els corredors estan per correr, putser per ells serà més maco correr a Finlàndia que a Jerez, però un lloc o altre serà irrellevant per l'objectiu que volen complir.
M'agradaria preguntar-li al 2on tipus de persona després de la Matagalls-Vic a veure que ha vist.

Salut

Sylvestris ha dit...

P.D.= Segurament les dues pràctiques són excursionisme (és de suposar que alguns excursionistes ja des de l'origen competien i d'altres eren més aviat observadors), amb això no m'hi discutiré, però quan una persona em diu que és excursionista, procuro fer-li explicar millor i que em defineixi de quin tipus d'excursionista és.