dimecres, 19 de setembre de 2007

Atletisme organitzat per entitats excursionistes.

Doncs què voleu que us digui? A mí mai m'ha interessat la Matagalls-Montserrat, ni la Reus-Montserrat, ni cap altra d'aquestes caminades de resistència, rallyes i altres proves atlètiques a muntanya, alta o baixa.
Suposo que perquè sóc excursionista i no atleta.
Amb tots els respectes per als gustos de tothom, a mí em sembla una bajanada això de voler portar el cos fins als límits de la resistència, fins a l'extenuació, només pel suposat goig de poder dir, o dir-se un mateix, "he arribat".
De la mateixa manera que em sembla aliena a l'excursionisme la lluita contra el cronòmetre per a esgarrapar-li uns minuts, uns segons o unes dècimes.
Hi ha qui d'això en diu autosuperació. Qüestió d'opinions.
M'hi jugo un peix, com se sol dir, que després d'això se'n podrà organitzar qualsevol altra, de més kilòmetres encara, a veure quants hi arriben. I després més enllà i més enllà. Portant-ho, com el nom d'aquell programa televisiu al filo de lo imposible.
Aneu a saber si un dia s'haurà de fer controls antidopatge, com al ciclisme per exemple que, pel què és vist, tot s'hi val per ser el primer o per a arribar.

Mossèn Oliveres va fer aquesta caminada a primers del segle XX. Em sembla molt bé, si aquest va ser el seu gust i ganes. No sé si a ell li agradàven les patates amb ceba que m'agraden a mí, que també sóc excursionista.

Quedi doncs aquella feta i les actuals caminades Matagalls-Montserrat, per al món de l'atletisme.

Al meu món, l'excursionista, no hi caben.

6 comentaris:

enric faura ha dit...

Benvolgut company, els temps actuals són de competició, esport i velocitat. No és cosa de l'excursionisme, sinó de la societat. L'excursionisme només reflecteix la societat.
I si algun dia es fa un control antidopatge en alguna d'aquestes curses sortiran sorpreses.

Yayo Salva ha dit...

Completament d'acord. De jove vaig practicar molts anys l'excursionisme per les muntanyes de la meua terra, València. Després, circumstàncies de la vida no m'han deixat temps. Però espere jubilar-me promte i tornar allà i, a un altre ritme, tornar per les dreseres de La Safor, el Benicadell i tantes altres serres boniques encara no massa invadides pels xalets.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

D'acord, Enric, en que l'excursionisme reflecteix la societat en la que està inserit. Potser però, hauria -hauriem- de reflectir d'altres valors, que també hi son. En això, per exemple, tu fas molt bona feina.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Yayo Salva: llevat del cantó nord de Castelló i la part de Guadalest, les caminades -també ja moderades, és clar- pel País Valencià, son la meva gran assignatura pendent. Espero aprovar-la algún dia, ni que sigui amb un cinc pelat.

Júlia ha dit...

Molts valors que eren el pal de paller dels centres excursionistes han estat xuclats -per deixadesa, en ocasions- per d'altres institucions, com ara això que avui en diuen 'ecologisme'. Caldria tornar, com en tantes coses, als orígens, no perdre el nord. De tota manera, per a una part del jovent sempre han tingut ganxo aquestes experiències de resistència i tampoc no caldria bandejar-les del conjunt, però sense oblidar que l'excursionisme tradicional és una altra cosa, molt més global, de la mateixa manera que viatjar no és fer turisme.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Júlia, gràcies pel comentari. En faig esment en el meu article següent.