Hi ha un camí al nord.

“Sempre s’ha fet així. Deixa’t de filosofies i anem per feina.”
Aquestes dues frases van ser la gota que va fer vessar el vas. Vaig veure que era absurd que seguís en una junta on estava més sol que un eremita del Montsant. I no perquè ningú més participés més o menys del meu criteri, si no que un parell de companys em van venir a dir que votarien la proposta del Fulanet per amistat de molts anys: “ho entens, oi?”. Algún altre no m’ho va venir a dir.
És a dir, endavant i a tota vela.
Cap a on? És igual: endavant a tota vela.
Ni bitàcoles, ni brúixoles. Ni tant sols la posició de l’estrella Polar.
“Sempre s’ha fet així”.

Recordo aquesta anècdota personal perquè crec que ve a tomb de la reflexió que darrerament vaig fent sobre determinades pràctiques que la inèrcia i la manca de debat han vingut considerant com a pràctiques excursionistes. Reflexió que fem amb alguns amables companys “blogaires”, que m’esperonen amb els seus comentaris.

La inèrcia és una llei física inamovible a la que està subjecte tota massa en moviment. Aplicada a relacions socials sol tenir resultats dolents. Si més no, empobridors.
Seguint amb el símil mariner, tota embarcació sap on pretén anar i, per a arribar-hi, li cal més d’una vegada variar el rumb, sigui per a evitar un escull, per a bandejar una maltempsada, per refer una posició.
Més d’una vegada les societats “naveguen” sense tenir clar on volen anar. Allò que va ser en una època determinada el seu nord s’ha desdibuixat, resulta massa boirós. O simplement tant és on anem. Anem.

Sovint, amarats d’inèrcia, no debatem ni tant sols quína fora la millor manera d’evitar un determinat escull, ni de revisar les coordenades de la nostra posició. No s’intenta ressituar aquell nord, variant la direcció si cal –anàvem al nord geogràfic i ni tant sols ens adonem que hem derivat a mestral i anem camí de llevant -. “Sempre s’ha fet així”. I així, més aviat o més tard arriba l’escull i encallem. El buc d’algunes societats encallades és fort, va tenir bons mestres d’aixa, i per temps resisteix encallat a les roques les escomeses de les ones. Però no té cap futur. Més ben dit, sí que en té: la desaparició tard o d’hora.

També s’ha donat el cas, aquests darrers anys, d’aquelles entitats que, adonant-se de la proximitat d’un escull, han donat un cop de timó sever, tant més sever com més proper han vist l’escull i han posat proa a xaloc. També a tota vela. No han embarrancat, però no han tornat a rectificar el rumb i van a un altre lloc.
El bitllet dels passatgers en embarcar-se, però, deia que el baixell anava nord.

Ni embarrancats ni perduts. Hi ha un camí al nord. Si volem podem fer-lo.
Serem molts? Serem pocs? Això, per a mí, no té cap importància. Perquè m’interessa el nord, que és lluminós, que té qualitat. La quantitat és accessòria.

Des del meu punt de vista, quín és –i hauria de ser- aquest nord de l’excursionisme? Haurem de començar per a situar el nord, és a dir, definir o redefinir, el que pretenem assolir. El que volem fer.

Definitio-onis en llatí: definició; determinació. De definio: limitar, delimitar, determinar, definir, establir, fixar.
El “Gran Diccionari de la Llengua Catalana” dona tres items per a l’entrada “definir”, que em serviràn per a desenvolupar el meu criteri:
1- “Assenyalar els límits d’una cosa, fixar, determinar.
2- “Explicar una cosa pels seus atributs, donar-ne una idea exacta.”
3- “Tenir la fi en tal o tal punt, anar a parar o a acabar.”
Seguiré en ordre invers:
1-On vol anar a para l’excursionisme o quina és la finalitat de l’excurionisme.
2-Quins son els atributs de l’excursionisme, la seva identitat.
3- Quín son o han de ser els límits de l’excursionisme.

Començaré al proper post. Em comprometo a debatre amb il·lusió, serenitat i raonament, evitant els apriorismes que tots portem a la motxilla, siguem o no excursionistes.