dimarts, 2 d’octubre de 2007

Finalitat, atributs i identitat. (A tall de definició).







L’excursionisme és una activitat lúdica que té per finalitat fruir de la “descoberta”, coneixement i l’estima del país, per mediació de la seva natura, amb la que cerca un contacte “íntim”, i de la seva cultura, en les diverses expressions en que aquesta es manifesta en el territori.

És una activitat conseqüència d’una actitud positiva, d’un acte de voluntat i, per tant proactiva. En mèrit d’aquesta actitud l’excursionista gaudeix, s’interroga, agonitza(en el sentit etimològic de agon-is, lluita), contrastant les pròpies limitacions personals i col·lectives i coneix. I perquè gaudeix, s’interroga, lluita i coneix, estima, dona a conèixer i defensa.

La pràctica excursionista no és individual. Al contrari, és una pràctica col·lectiva, que no vol dir necessàriament nombrosa o massiva, en la que es comparteix objectius, assoliments i dificultats, en una doble vessant: la de l’experiència personal i la col·lectiva que, sovint, és compartida i sentida com a una religio (de unir, relligar), essent, doncs, estímul de creixement personal, alhora que de responsabilitat col·lectiva i sociabilitat.

Cada excursionista, en tant que persona diferenciada, s’emmiralla a la natura i a l’obra transformadora de l’home sobre el territori, rebent-ne tota mena de retorns o experiències, siguin aquestes estètiques, culturals, poètiques, religioses, etc., part de les quals comparteix amb el grup.
Aquestes experiències compartides han anat creant un ethos excursionista, un codi no escrit, però interioritzat i assumit: el “ser” excursionista.


Per a aquesta finalitat, des dels seus orígens, l’excursionisme ha triat majoritàriament el recorregut a peu, que és la millor manera d’assolir un coneixement proper del país. Això no significa però, que sigui una modalitat esportiva. Que no ho és.
Fer els recorreguts a peu ha esdevingut, també, un atribut característic de l’excursionisme, que ha determinat una component física, imprescindible, a l’hora que alliçonadora.
A més, l’excursionisme ha desenvolupat en el decurs de la seva història, diverses tècniques addicionals que l’hi han permès l’accés a camps no assolibles amb el simple fet de caminar, com ara les tècniques espeleològiques, les d’escalada en pedra i gel, i les de l’esquí de muntanya principalment, camps aquests en els que l’excursionisme català ha excel·lit.

Aquella voluntat, aquella actitud, aquella pràctica a les que m’he referit al començament, juntament amb la component d’esforç físic suara dita, constitueixen els pals de paller definidors de l’excursionisme.

Així ha estat en el decurs de la seva història, íntimament lligada a la història de la societat a la que pertany i de la que ha rebut –i ha donat- tot tipus d’influències, la seva essència, els trets fonamentals esmentats, que constitueixen el corpus dels valors excursionistes.
I així és també, segons crec, l’excursionisme avui, amb independència del nombre de persones que el practiquem, no totes des dels centres excursionistes.

Per descomptat que no pretenc sentar càtedra. Crec que l’excursionisme es defineix com acabo de fer-ho. Pel que fa al passat hi ha prou bibliografia, però no m’estaré de recomanar, entre d’altres, l’excel·lent obra de l’historiador i excursionista Francesc Roma, “Història Social de l’Excursionisme Català”.

El llibret al que pertany la fotografia que he posat, editat el 1949 i que jo devia comprar aproximadament entre 1963 i 1965, és fet a tall de guia per a donar a conèixer l’excursionisme i, abans de donar tota mena de consells sobre la pràctica excursionista, no s’estalvia d’explicar-ne breument la, diguem-ne filosofia, el corpus de valors i objectius que jo he expressat potser d’una manera més in extenso. Com a mínim en un dels posts futurs m’hi tornaré a referir.

Pel que fa al present, reitero la meva opinió que l’excursionisme com a tal segueix essent el mateix, té aquesta manera de ser, percebuda, sentida, amb diferents graus d’intensitat, ara com abans.
Altra cosa és quin pugui ser el pes específic que de dues dècades ençà i avui, té l’excursionisme en els centres excursionistes.

Amb aquest escrit, he pretès respondre als punts 1 i 2 que m’havia autoimposat. Alhora que ho feia se m’han anat obrint altres reflexions que, per ara, poso al congelador. Nos fos cas que em passés per alt la tercera formulació que em vaig autoimposar: “Quins son o han de ser els límits de l’excursionisme”.

Manquen ara les vostres crítiques, matisacions, correccions i aportacions, en el sentit que tingueu per convenient i que espero amb delit.

2 comentaris:

enric faura ha dit...

Benvolgut Xiruqero, et felicito per aquestes reflexions. Tinc molts comentaris a fer, però com l'extensió seria massa gran ho penjaré directament al meu bloc. En breu exposaré la meva opinió a:
http://muntanyanet.blogspot.com

Continua...

Júlia ha dit...

Un tema per a aprofundir-hi, tot arribarà, et felicito per les reflexions.