50èna Trobada en Memòria dels Excursionistes (2)

Disposat a parlar de la Trobada he fet un petit tomb pels blocs que visito d’habitud, alguns dels quals veig que tenen un especial interès aquests dies. Ai, potser els infinits matisos tardorencs ens empenyen. Qui ho sap? Més tard hi tornaré per a submergir-m’hi com cal.
I vet aquí que un bloc que visito sovint, que no el tinc inclòs dins els meus “blocs de la dèria” perquè no és un “bloc excursionista”, em sorprèn amb un magnífic article, precisament, de la Trobada en Memòria dels Excursionistes, a la que resulta que també va participar la seva autora.

Feta aquesta prèvia, em ve de gust parlar del fet que, a la Trobada d’enguany, hi ha planat una ombra: els organitzadors, per mediació del ponent de l’acte cívic, han fet saber que pleguen, que aquesta 50èna edició és la darrera.
De fet ja ho havia de ser la de l’any passat, però els ànims donats pels companys i l’immediatesa del cinquantè aniversari els va fer tirar endavant un any més. I així ho havia manifestat jo mateix l’any passat, després d’haver-ho sabut en conversa amb un dels membres de la organització.
Les raons son diverses, sentides i de pes.

Fonamentalment el cansament que produeix la organització d’un acte complex com és aquest, durant molts anys, en el que cal tenir present diversos factors organitzatius, perfectament comprensible pels que, en un moment o altre, hem estat treballant en la organització d’actes amb concurrència més o menys nombrosa de participants, fos una marxa, un campament o un altre tipus d’acte. Res a dir-hi a aquest cansament si no és moltes i moltes gràcies pel seu esforç.

Sembla que també hagi produït un cert desànim a la organització, el fet que, de fa anys, només la gent gran hi participem, que a la Trobada només hi siguem les generacions velles del nostre excursionisme. Aquí, el ponent de l’acte cívic va estar molt encertat en un pensament que formava part del seu discurs: "Només fem memòria aquells qui ja tenim molts records”, va dir en paraules que crec reproduir textualment.
En efecte, és així i no ens hauria ni d’estranyar ni de saber greu, doncs al calendari de la gent excursionista jove o de mitjana edat hi pesa molt més aquella excursió, aquella travessa, aquella via, que no pas l’assistència a un acte d’aquest tipus. Ells estan encara, “fabricant” els seus records, com ho feia jo mateix anys enrera.
Quan els seus records “pesin” a la seva motxilla personal, íntima, aleshores, crec, també es trobaran, d’una manera o altra, per a fer memòria. Potser ja no hi haurà una trobada de la manera que la coneixem, però d’una manera o altra, crec, faran memòria.

També es formula per part dels organitzadors la pregunta de si tanmateix val la pena seguir amb la Trobada en Memòria dels Excursionistes, pel fet que algunes entitats –pel que jo sé, ben poques- organitzen actes semblants de caire exclusivament social. La qual cosa va fer que, lògicament, la concurrència a un acte intersocial com és la Trobada, tingués una participació més reduïda.
Bé, que a Serrateix ens hàgim reunit dues-centes persones per a recordar els nostres companys morts és, per a mi, tot un èxit de participació. Li deia jo a un dels organitzadors quan n’estàvem parlant que, per a mi, l’important és que aquests actes i trobades es facin, tant és que sigui a nivell social com intersocial, i si tenim una trobada intersocial com aquesta, on ens trobem gent de diverses entitats, millor encara.

No es pot sinó agrair molt sincerament, reitero, la feina feta pels que han tirat endavant la organització de la Trobada i comprendre el seu cansament.

Em nego però, a creure que la cinquantena edició de la Trobada en Memòria dels Excursionistes, en memòria dels nostres companys i pares, sigui la darrera. Em nego a creure que damunt els nostres records, damunt els seus noms, s’estengui, definitivament, el llençol del silenci.
Veurem què podem fer-hi.