Ja son a lloc.

A hores d’ara ja són als llocs triats.
Molts al mateix lloc de cada any. D’altres son itinerants.

A la solitud de turons, muntanyes i ermites, els pessebres conformen un bell afegitó als paisatges freds d’aquest temps.

Com cada any podrem veure obres

d’excel·lent factura, en tot tipus de materials, d’altres fetes per mans d’infants –els més bonics sens dubte!- com ara el de la fotografia. En podrem veure de "clàssics", d’altres més innovadors. De tota mena. Quasi tots amb prou hores de feina il·lusionada.
Una efemèrides de l’any excursionista. Per a molts, també, el reflex d’un sentiment íntim.
Un símbol, una bella tradició que es manté ben viva.

Malgrat que l’accés generalitzat a boscos i muntanyes sigui un nou perill per als pessebres.
Odío els iconoclastes.

A tall d’expressió dels millors desitjos per aquestes Festes als excursionistes en especial, i a tothom, reprodueixo el petit poema meu que acompanyava el pessebre que vam posar el 2001.

El Pessebre del Bosc.

Caminant, genet, excursionista,
Que véns a raure en aquest lloc precís,
Racó de pau, de bellesa, d’encís.
Atura ton camí una estoneta.

Per uns moments mira’t endins,
Que és a dins on copsem la bellesa.
Veus?. Arrecerat sota els pins,
Algú, per a tú, ha posat un pessebre.

Que vol recordar-te, caminant,
Des de la seva senzillesa,
Com n’és d’admirable la terra,
Vista amb els ulls d’un infant.

Xiruquero-kumbaià.