diumenge, 23 de desembre de 2007

Brutícia?


Em pensava que no tindria gaire cosa més a dir abans de Nadal i després d’haver fet una noteta en relació als pessebres a muntanya, la meva afecció als quals crec que resulta prou evident.

Vet aquí però que l’amic Gatsaule ha fet un comentari al meu articlet dels pessebres, que agraeixo com tots, i que m’ha interessat molt, atès que és una qüestió que trobo rellevant per ser conseqüència directa del capteniment de la gent que anem a muntanya, al plà, al bosc, als espais més o menys naturals.
I que crec que mereix prou més que una ràpida resposta a l’espai de comentaris.
Reprodueixo el comentari a fí que no s’hagi d’anar i venir:

"Doncs jo dec ser dels iconoclastes, perquè no més els permetria si després els anessin a treure. La majoria acaben trencats i embrutant els cims, com les creus i plaques commemoratives diverses.
Perquè la gent no se les posa al menjador de casa ?"


Comparteixo del tot, pel que fa als pessebres, la necessitat de retirar-los passades les festes, o més endavant, en el cas que les condicions no ho permetin en aquells que han estat posats a cims molt alts. Però l’abandonament de pessebres és un mal comportament d’algunes, només algunes, entitats o colles, d’uns anys ençà. Mai ens hagués passat pel cap als de la meva generació deixar abandonat un pessebre a muntanya. I per a un xiruquero-kumbaià encara menys.
El capteniment de molta gent que avui va a muntanya i que només per aquest fet s’intitula muntanyenc, deixa molt que desitjar.
En més d’una ocasió m’he referit a la moral excursionista actual per a plànyer-me de la seva, en la meva opinió, poca volada. I alhora acceptar la responsabilitat de la meva generació per no haver sabut transmetre adequadament els valors. Quedi clar que en parlar de moral parlo del mos-moris llatí: "costum, estil de vida".
Cada generació construeix els seus valors, refusant el que vol i afegint el que li sembla. És la seva llibertat i la seva responsabilitat, que ambdues son les cares de la mateixa moneda.

Vull afirmar amb rotunditat, simplement perquè és cert, que l’abandonament de pessebres no és de la nostra generació. Com diuen en castellà, "que cada palo aguante su vela".
Jo tampoc, com en Gatsaule, si fos possible, permetria la col·locació, amb abandonament, de pessebres.
Tinc la impressió però, que si no s’insisteix en la reformulació del capteniment excursionista en molts aspectes no ens en sortirem. I aquí hi entrem tots. I quan dic tots, vull dir exactament això: tots. I en totes les activitats, perquè, recordem per exemple, que "Wilderness" no va néixer per a retirar pessebres abandonats.
És a l’actual generació a qui correspòn aquesta reformulació que, pel que veig, ni tant sols s’ha plantejat.

Igualment crec que les plaques conmemoratives, el sentit de les quals em costa de compartir, tot i que ho pugui entendre, haurien de tenir una data de caducitat.

En canvi estic radicalment en desacord amb la percepció que les creus puguin "embrutar" els cims. Hi estic en desacord i em dol l’expressió. Personalment i com a excursionista.
Més enllà però, de percepcions o sentiments personals, cal recordar que moltes de les creus a les muntanyes no ens les hem "inventat" els excursionistes: son una més de les manifestacions de la nostra cultura secular, no cal dir-ho, amarada de religiositat. Avui ens sembla una creu a muntanya la creu en aquell coll que fa poc segles no era sino el camí de pas normal per anar a moldre el blat o per anar a mercat.
Una cultura en el sí de la qual va néixer l’excursionisme, que, sense aquest referent, hagués estat del tot diferent. Ignoro si millor o pijor, però indubtablement diferent. I els excursionistes, també i per mor d’aquesta cultura, hem posat creus en els cims.
La cultura, com tot allò produït per l’home, canvia. Evol·luciona cap a d’altres topants i maneres que cal saber destriar per a aprofitar-ne allò de bò que pugui tenir el que anem deixant en el camí.
En tant que fenònem social, l’excursionisme actual –i, expressament, no faig servir el mot "muntanyisme"- té els referents força més laïcitzats de la societat actual. I actúa –o deix d’actuar- en conseqüència.
D’aquí a dir que una creu "embruta" una muntanya, hi va un abisme. Un abisme de percepció que soc absolutament incapaç de copsar perquè em produeix vertígen.
Un dia arribarà sens dubte, i no falta gaire, que les nostres passes ja insegures no deixaràn petja a la pols o el fang dels camins. Aleshores, potser, ja no hi haurà creus als cims.
Però, dalt del cim, amb creus o sense, alguns exemplars d’aquest "mono nu" que deia Desmond Morris de l’home, seguiràn experimentant la hierofania. I ho manifestaràn, si ho fan, com voldràn: serà el seu torn.

De cap manera crec que l’amic Gatsaule pugui ser un iconoclasta, és a dir, eikonoklástés "destructor d’imatges".
A ell especialment dedico la fotografia d’un meu quadre, que reprodueix la meva visió d’una creu en un cim de la comarca de l’Anoia, i que encapçala aquest escrit.





11 comentaris:

enric faura ha dit...

Interessant el quadre. També pintes? On podem veure la teva obra?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Hola Enric, és el segon quadre meu que "penjat" al bloc.
El primer el vaig posar no fa gaire en aquest article:
http://xiruquero-kumbaia.blogspot.com/2007/11/no-et-conformis-amb-mirar-veu.html

Si vé a tomb del tema del que parli, aniré posant-ne.

esparver ha dit...

Els post-xiruqueros (és a dir els de la meva generació i més joves) hem perdut (i segurament no hem tingut) una referència cultural de muntanya ni de país i segurament en el camí de bastir-ne una de nova farem moltes bajandes.

Quin sentit té treure signes del pas humà dels cims -les creus o les fites d'alçada- si el signe de pas humà que més trobes als cims és que no hi ha gaire diferència amb la rambla de canaletes?

Francesc ha dit...

Tinc una creu clavada al cor...
Sortíem de la via Badalona, al Gorro Frigi, i em vaig treure el casc perquè feia calor.
Mentre assegurava la persona que anava de segon, catacrac, cop de cap a la creu...
Potser havia d'haver dit que la tinc clavada al cap.
Ara, per assegurar, sí que servia...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja ho veus, Francesc, no t'havies d'haver tret el casc...o no badar.
Podia haver estat també un sortint de la pedra.
Aleshores hauries tingut una pedra clavada al cor. O al cap.
Salutacions.

Gatsaule ha dit...

Veig que t'has treballat un article llarg i interessant, costa de creure que t'hagi sortit d'un comentari meu que era més aviat una atzagaiada, deixada anar una mica de qualsevol manera.

T'he de dir que m'ha agradat molt el to de l'article, culte i mesurat, i veig que estem d'acord en dues de les tres coses que discutim.

També t'he de dir que mai he trencat cap creu, pressebre o placa, així que no dec ser iconoclaste sinó alguna altre cosa semblant, però això no treu que no em facin el pes.

Tot i que també sé veure la diferència entre les creus de la collada de Noucreus, i aquella andròmina del cim de l'Aneto, per posar dos exemples.

I segueix penjant quadres, que ho fas molt bé, això de pintar !

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Esparver, de bajanades n'hem fet totes les generacions.
I totes, em sembla, hem caigut en el mateix parany de joventut: creure que per a construïr primer cal destruir,fer "tabula rasa".
Després te n'adones que...
Salutacions.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Bé, Gatsaule, un seixanta-sis per cent d'acord no està gens malament, no et sembla?
I si filéssim més prim potser arribariem al setanta...
Salutacions cordials.

Gatsaule ha dit...

Aquest matí he pujat a passejar pels Rasos de Peguera, xafar neu, provar el peu i gaudir d'aquesta sensació especial que només se sent en els espais nevats sense ningú més.

Als Rasos de Dalt, la Colla Pessigolla de Berga hi ha posat un pessebre. Un pessebre fet d'escorça i algun tronquet que no caldrà anar a recollir perquè el primer temporal fort el retornarà als origens.

Bonic i original. I, a més, discret.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs si has pujat als Rasos de Dalt, Gatsaule, el peu ja deu estar quasi bé, oi? Home, fent tant poc de la segona rebrincada, vols dir que no forces massa? En fi, tu sabràs...
Això que m'expliques del pessebre de la colla Pessigolla té la seva gràcia. Que el vas retratar?.
De totes maneres jo m'estimo més anar-lo a treure, doncs la sensació d'abandonament del pessebre no m'agrada.
Per cert, la creu del Cabré està bé?
Ah,i encara es fan les patates de Peguera? Eren boníssimes!.
M'has fet venir ganes de tornar-hi.

Gatsaule ha dit...

Doncs tinc el turmell millor, però no tant com per anar tan amunt. Avui ho penjaré al blog, però tan sols vaig fer la volta cap a la Torre dels Enginyers i el Pedró dels Rasos. I això que tenia ganes d'anar-hi, als Rasos de Dalt, perquè havia vist el pessebre abans que el pugessin.

Així que no puc enviar-te cap foto, però així potser et venen ganes d'anar-lo a veure !

La Creu, trista i aïllada fent de rotonda pels cotxes. I les patates ja fa molts anys que no en fan, però si algun dia puges a Odèn, no deixis de comprar-ne, són semblants i boníssimes ! I també les guarden en forats a les roques.